Pla, 35 anys després

Demà, dia 23 d'abril, farà exac­ta­ment trenta-cinc anys que morí Josep Pla, el nos­tre pro­sista-cro­nista nota­rial més pon­derós del segle pas­sat. Encara és molt comen­tat i para­fra­se­jat en tertúlies, arti­cles i con­ferències, encara segueix en vigor allò que si algú d'aquí a dos o tres-cents anys vol saber com era Cata­lu­nya al segle XX, haurà de lle­gir Pla (supo­sant que encara exis­teixi una cosa sem­blant a la que tenim ara).

Quan li dèiem que tal o qual per­sona lle­gia algun dels seus lli­bres, sem­pre res­po­nia: “No en facin cas, la lite­ra­tura, com la vida, puja i baixa... ja en par­la­rem vint o trenta anys després de la meva mort (sic) si encara hi ha algú que lle­geixi el que he escrit...” I esmen­tava Mic­hel de Mon­taigne, un dels seus autors ena­mo­rats (pobre de mi si em sen­tia usar aquest pre­di­cat), de qui repe­tia aquell pen­sa­ment del segon lli­bre dels Essais, la vie est ondoyante –la vida puja i baixa–. Per fer-lo repa­pi­e­jar una mica, jo li deia que la seva lite­ra­tura només pujava, que l'últim volum publi­cat valia 1.400 pes­se­tes, quan l'ante­rior en valia 1.200. El senyor Pla, els últims vuit o nou anys de la seva vida, venia molt sovint al Motel de Figue­res, hi pas­sava caps de set­mana, es feia ell mateix les fac­tu­res, s'interes­sava per tot i per tot­hom. Nosal­tres (s'ha de dir així) el tractàvem com un rei de debò: el portàvem allà on volia, en Jaume Subirós li cui­nava el que li venia bé... puc ben dir, per exem­ple, que li vaig fer de xofer, de metge, de bar­ber, de con­fes­sor. Això últim ho hau­ria d'escla­rir: no hi ha res més sem­blant a un con­fes­si­o­nari que l'inte­rior d'un cotxe, a l'hivern, amb la cale­facció posada i cir­cu­lant de nit. De Figue­res a Llo­friu o de tor­nada, de nit i dins el cotxe, el senyor Pla tenia tirada a fer con­fidències.

Han pas­sat trenta-cinc anys jus­tos d'ençà la seva mort, la figura segueix en plena vigència, la Fun­dació Josep Pla de Pala­fru­gell en guarda autèntics tre­sors lite­ra­ris i ofe­reix unes rutes excel·lents, seguint pas­sat­ges d'algun dels qua­ranta-qua­tre volums on escriu sobre l'Empor­da­net.

No podria pas­sar, però, sense comen­tar un dels tex­tu­als que li són atribuïts, usat molt sovint en relació amb la gas­tro­no­mia (paraula maleïda per ell, però avall va). Sento dir que Pla ha escrit que “la cuina d'un país és el seu pai­satge por­tat a la cas­sola”, i fins el Segon Congrés de Cuina Cata­lana adoptà aquesta afir­mació com a lema. Cer­ta­ment que la frase pla­neja, però m'agra­da­ria molt saber on l'escriu perquè, amunt i avall mol­tes vega­des pels milers de pàgines de l'Obra Com­pleta, no l'he tro­bada mai enlloc. I paga­ria per tro­bar-la.