Demoscòpia amiga

Una enorme part de les enques­tes que es fan i es fan no valen per a res. Esforç, números i tinta deba­des. Són pre­te­sos estu­dis fets sense recur­sos ni ganes. Les mos­tres que les arti­cu­len fan riure. Però, això sí, fan soroll. Men­tre va el carro fa soroll. I la xica­lla ho cele­bra amb festa i més traca. Qual­se­vol peri­o­dista espa­vi­lat sap que, perquè tin­guin sen­tit, una entre­vista, un repor­tatge o una enquesta, han de tor­nar a l'ori­gen de tot ple­gat i han de con­ver­tir-se en notícies. Totes les enques­tes aca­ben sent notícia. Aquesta és la màxima intenció de qui les publica. I per això n'encar­re­guen per qua­tre duros. Alguns mit­jans podrien estal­viar-se el revolt. No cal­dria que cap pretès expert les omplís com una tra­vessa. Podrien fer-ho ells matei­xos. Al seu gust i interès. Com de fet ja fan. N'hi ha de pit­jors. N'hi ha que les fan amb recur­sos –sovint amb recur­sos públics– amb una doble intenció: ser notícia i influir. Aquest sem­bla ser el cas del dar­rer son­deig del Cen­tre d'Inves­ti­ga­ci­ons Sociològiques. Quanta inves­ti­gació i quanta soci­o­lo­gia! Poc o molt, tots els par­tits que­den igual. Amb tres excep­ci­ons sig­ni­fi­ca­des: Pode­mos, Izqui­erda Unida i Ciu­ta­dans. Pode­mos baixa i Izqui­erda Unida i Ciu­ta­dans pugen. La ter­cera excepció deu ser per des­pis­tar. La pri­mera i la segona llan­cen un mis­satge clar a la tropa crip­to­co­mu­nista d'Alberto Garzón: no cal que pac­tin amb Pablo Igle­sias perquè ja els anirà bé sols. I qui en trau­ria pro­fit? Pot­ser qui paga l'enquesta? No, que la paguem tots!