“«Eppur si muove»”

Em sap greu pels tre­men­dis­tes i els pes­si­mis­tes. Avui m'ha sor­tit un arti­cle opti­mista. I això que el cap de set­mana ha estat com ha estat... Ja fa uns mesos que hi ha un cert (un molt, vaja) interès a fer-nos creure que el procés cap a la inde­pendència del nos­tre país està, com a mínim, en un impasse. Bé, fins i tot hi ha qui defensa amb vehemència que és un tema gai­rebé tan­cat. No diré que l'espec­ta­cle de deter­mi­nats socis de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC)... o més ben dit, l'intent de deter­mi­nats qua­dres de deter­mi­nats par­tits per con­tro­lar l'ANC –par­tits, tot sigui dit de pas­sada, que poden aca­bar ben escar­men­tats d'aquesta ope­ració–, els des­a­cords entre els socis del govern de Junts pel Sí en deter­mi­nats aspec­tes –els impos­tos, per exem­ple– o els veri­ta­bles pro­ble­mes en la inter­na­ci­o­na­lit­zació del procés –què ens esperàvem? El món, per defi­nició, és uni­o­nista–, no ens aju­den el més mínim.

Però tot ple­gat és, en un procés com aquest, més que rela­tiu. Mai, mai, ni en els nos­tres som­nis més humits, havíem cre­gut que podríem estar tan a prop de l'objec­tiu, de l'alli­be­ra­ment naci­o­nal. Però per arri­bar-hi cal seguir remant, i remant de valent. Més enllà del soroll, i sobre­tot del soroll pre­e­lec­to­ral, hi ha gent remant. Hi ha la gent de l'ANC, la mateixa dis­po­sada a fer el que cal­gui pel país cap de set­mana rere cap de set­mana i que quan veu un peri­o­dista li diu “vostè ens pot expli­car què passa a l'Assem­blea?” perquè no entén, ni li interessa, el movi­ment entre par­tits. La que, des dels ajun­ta­ments, se la juga pel sim­ple fet d'apro­var decla­ra­ci­ons polítiques. I, encara que es vul­gui des­qua­li­fi­car, la que, al Par­la­ment, tre­ba­lla en la redacció de les tres lleis claus, les d'hisenda pròpia, segu­re­tat social i procés cons­ti­tu­ent, per al camí cap a la inde­pendència. Tot ple­gat amb la intenció de crear les bases d'un procés cons­ti­tu­ent, de car­rer, que recu­lli les idees i volun­tats de la gent que és inde­pen­den­tista i de la gent que vol un país millor però que encara dubta si això es pot fer amb algun tipus d'unió amb l'Estat espa­nyol. Vaja, que el procés està atu­rat. I tant. Man­lle­vant Gali­leu Gali­lei, però, “tot i això, es mou”.