La bombolla digital

El pre­si­dent de la CEOE, Joan Rosell, sabia per­fec­ta­ment el que
feia quan aquesta set­mana va deci­dir reo­brir el debat sobre el model labo­ral amb unes pro­vo­ca­ti­ves decla­ra­ci­ons. Rosell va tor­nar a dir que la idea d'una feina fixa i segura és antiga; con­cre­ta­ment va afir­mar que és “un con­cepte del segle XIX” i que en el futur “caldrà gua­nyar-se la feina cada dia”. En una cosa té raó: ben poques fei­nes per compte d'altri eren esta­bles abans de la revo­lució indus­trial, que a banda de modi­fi­car el sis­tema pro­duc­tiu can­via el model de rela­ci­ons labo­rals. Una cosa i l'altra evo­lu­ci­o­nen paral·lela­ment, ho van fer lla­vors i ho han de con­ti­nuar fent ara. Però això no sig­ni­fica que la des­re­gu­lació sigui un senyal de moder­ni­tat. Tot al con­trari. Les fei­nes esta­bles són un avanç que es con­creta en el segle XIX i que faci­li­ten pro­jec­tes a llarg ter­mini que creen riquesa i per­me­ten fer evo­lu­ci­o­nar la soci­e­tat.

Les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent de la CEOE es van fer en el marc de la pre­sen­tació d'un estudi sobre la trans­for­mació digi­tal. Avui les tres pri­me­res empre­ses mun­di­als són tec­nològiques i aques­tes han inci­dit deter­mi­nant­ment en la manera d'actuar de totes les altres i en la manera de con­su­mir dels seus cli­ents. La digi­ta­lit­zació és una rea­li­tat i no s'hi pot estar en con­tra, prin­ci­pal­ment perquè és una estu­pi­desa poc pràctica, però és reco­ma­na­ble no dei­xar-se arros­se­gar per la idea màgica que en si mateixa és el remei de tots els mals soci­als i econòmics que hem pas­sat i el millor antídot per als que han de venir. La digi­ta­lit­zació per­met, entre altres coses, una superac­ce­le­ració dels pro­ces­sos que accen­tua les imme­di­a­te­ses. Com més a curt ter­mini tin­guem situ­ats els nos­tres objec­tius, més pos­si­bi­li­tats tin­drem d'apro­fi­tar tot el que ofe­reix, però també de que­dar atra­pats per la seva lògica.

En una cosa coin­ci­dei­xen la majo­ria dels empre­sa­ris del segle XXI amb els del XIX i amb els de tots els temps: amb el legítim afany de gua­nyar diners i, en alguns casos, de crear riquesa. Encara que ho sem­bli, una cosa i l'altra no són sem­pre el mateix, com no ho són els bene­fi­cis per­so­nals dels que es com­par­tei­xen amb altres. No es tracta de cri­mi­na­lit­zar la moti­vació de la recom­pensa que poden obte­nir aquells que s'arris­quen, sinó d'evi­tar una visió reduc­ci­o­nista de l'acti­vi­tat econòmica i empre­sa­rial. Per això resulta tan xocant com acla­ri­dor que els actu­als repre­sen­tants de la patro­nal de la gran empresa hagin fet un pas enda­vant per mar­car posició, pot­ser espe­rant que la resta d'agents esta­ran tan des­pis­tats o debi­li­tats que no es pre­sen­ta­ran per actuar de con­trapès.

Un cop més es com­pleix el tòpic que els debats urgents no ens dei­xen abor­dar els impor­tants. L'exigència que el mateix Joan Rosell va fer a les empre­ses perquè acce­le­rin l'adap­tació digi­tal és una crida a no per­dre un tren que no sabem cap on va. Els pragmàtics argu­men­ta­ran que són tan­tes les incer­te­ses sobre la situ­ació econòmica glo­bal, que són tan grans els ris­cos que es poden ama­gar a la can­to­nada i que és tan minsa la nos­tra capa­ci­tat indi­vi­dual de fer-hi front, que és pre­fe­ri­ble arre­ple­gar ara tot el que es pugui.

Ara no es tracta ni tan sols de fer un judici moral sobre aquest plan­te­ja­ment, sinó d'evi­tar que es con­ver­teixi en l'únic i que impe­deixi mirar de tenir una visió a més llarg ter­mini i amb altres objec­tius. Calia intro­duir fle­xi­bi­li­tat en el nos­tre entorn empre­sa­rial, a tots els nivells, per fer-lo més resis­tent a la tem­pesta pro­vo­cada per la crisi, però sem­pre sota el cri­teri de garan­tir la super­vivència d'un pro­jecte en totes les seves dimen­si­ons.

Els rep­tes de les noves rela­ci­ons econòmiques obli­guen a donar res­pos­tes dife­rents a rea­li­tats diver­ses. I això també passa en les regles del joc que ser­vei­xen per a cada tipus de relació labo­ral. Però d'aquest debat tam­poc poden que­dar absents les rela­ci­ons soci­als, com ho ha demos­trat aquests anys difícils l'efecte redis­tribuïdor del nos­tre model fami­liar. Cada vegada es fa més com­pli­cat sos­te­nir un sis­tema d'aju­des o d'impuls a les ini­ci­a­ti­ves d'empre­ne­do­ria en l'àmbit digi­tal quan, en molts casos, són pro­jec­tes d'incu­ba­dora que tenen com a objec­tiu pri­o­ri­tari tro­bar un bon com­pra­dor, com també es pot qüesti­o­nar que s'hagi de faci­li­tar la des­vin­cu­lació entre tre­ba­lla­dors i empre­ses només perquè aques­tes gua­nyin valor de mer­cat. Seria tan injust dir que hi ha una relació directa de tot ple­gat amb l'espe­cu­lació, com ingenu no adver­tir-ho. Podem estar cre­ant una altra bom­bo­lla i des­mun­tant les defen­ses que tenim per fer-hi front.