L'occità a Catalunya

Dis­set pro­fes­si­o­nals de dife­rents àmbits, inte­grats en el col·lec­tiu Cons­tituïm, han pre­sen­tat a la pre­si­denta del Par­la­ment una pro­posta de cons­ti­tució per al nou estat. S'hi arti­cula l'ofi­ci­a­li­tat de les llengües cata­lana i occi­tana. Com es troba aquesta segona llen­gua fora de l'Aran? En pilo­tes. Els poso un parell d'exem­ples giro­nins, allà on hi ha més cons­ci­en­ci­ació lingüística. A la UdG, que jo sàpiga, s'hi ha fet algun cur­set d'estiu. Res esta­ble ni cur­ri­cu­lar. Tinc entès que hi havia hagut una assig­na­tura d'occità, això sí, opta­tiva. Pot­ser algun pro­fes­sor de català incor­pora en les seves expli­ca­ci­ons ele­ments de llen­gua occi­tana, però aquí s'acaba la cera que crema. El que els deia: en pilo­tes. Una altra exem­ple: Gerard Joan Bar­celó, pre­si­dent d'Ini­ci­a­tiva per Occitània i l'home més tenaç i opti­mista que he cone­gut, va escriure al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat dema­nant-li la mise­ra­ble sub­venció de mil cinc-cents euros per poder con­so­li­dar la publi­cació www.​jornalet.​com, única en el pano­rama digi­tal en llen­gua occi­tana. “Com ja ho sabeu, Molt Hono­ra­ble Senyor(...), Cata­lu­nya és l'únic ter­ri­tori del món –aviat un estat inde­pen­dent, espe­rem-ho– que dóna a la nos­tra llen­gua un reco­nei­xe­ment con­cret (...)”, li deia a la carta. Doncs bé, el molt hono­ra­ble gironí no s'ha dig­nat ni a con­tes­tar-lo. I si ens acos­tem a la metròpolis? Bé, allà no és que hi hagi estan­ca­ment. És que hi ha recu­lada! La Uni­ver­si­tat Autònoma havia tin­gut estu­dis reglats d'occità que for­ma­ven part del currículum acadèmic de l'estu­di­ant. Ara la presència hi és anecdòtica. I a la Uni­ver­si­tat de Lleida? Doncs l'estruc­tu­ració de les uni­ver­si­tats cata­la­nes, jun­ta­ment amb els nous plans d'estu­dis, també hi ha arra­co­nat l'occità. Desídia? Menys­preu? O pot­ser recel? En èpoques pas­sa­des, l'occità va ser­vir de pre­text al bla­ve­risme de València per des­en­cai­xar la uni­tat lingüística de la llen­gua cata­lana. Quants pro­homs de l'IEC encara arru­fen el nas davant del que veuen com una amenaça i no com una opor­tu­ni­tat?

Bé, escol­tin, ho deixo aquí. És que tinc al meu cos­tat un plom que no para de lamen­tar-se per la poca con­si­de­ració de què gau­deix el català a les Cas­te­lles i la man­dra que els fa pro­moure les altres llengües de l'Estat. “Gar­ru­los, són una colla de gar­ru­los...”, no para de repe­tir-me.