Criminalitzats

El Barça és més que un club perquè ho vol la gent, no perquè cap per­sona, ni tan sols el pre­si­dent de torn, ho deci­deixi pel seu compte. Adqui­reix aquesta dimensió simbòlica i rei­vin­di­ca­tiva perquè més cata­lans que menys l'uti­lit­zen, en un moment deter­mi­nat, com a vehi­cle i alta­veu de les seves rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als més enllà del fut­bol. Va pas­sar en els moments més durs del règim de Franco, també s'hi van mos­trar les pri­me­res senye­res al final de la dic­ta­dura i s'hi van esce­ni­fi­car les rei­vin­di­ca­ci­ons de cata­la­ni­tat per a la nova etapa que s'obria. La dimensió de més que un club ha estat rela­ci­o­nada quasi sem­pre amb els anhels de lli­ber­tat dels cata­lans. Com ara amb el procés cap a la inde­pendència i les este­la­des.

No sé com haurà anat, perquè quan escric aquest arti­cle encara s'ha de jugar la final de la copa del Rei, però tinc pocs dub­tes que la presència d'este­la­des i la xiu­lada a l'himne espa­nyol hau­ran estat més inten­ses del que hau­ria estat si no hagués estat per la ini­ci­a­tiva de la dele­gada del govern esta­tal a Madrid de pro­hi­bir-hi les este­la­des. És el que ha vol­gut la gent i el que ha pro­pi­ciat el con­text. Una expressió de lli­ber­tat gràcies a la decisió d'un jutge. En aquest con­flicte de l'Estat con­tra Cata­lu­nya, per una vegada s'ha impo­sat el sen­tit comú.

No estic tant d'acord, però, amb l'opinió que aquesta vegada ha estat un error de càlcul del PP en la seva ofen­siva per con­tra­res­tar o anul·lar totes les ini­ci­a­ti­ves que vénen de Cata­lu­nya, sigui una llei del Par­la­ment, una actu­ació del govern o una rei­vin­di­cació ciu­ta­dana. No han acon­se­guit pro­hi­bir la presència d'este­la­des en un esde­ve­ni­ment espor­tiu, però no estic tan segur que no hagin acon­se­guit el seu objec­tiu de fons. Hagi dit el que hagi dit un jutge, han acon­se­guit posar l'este­lada en un con­text de cri­mi­na­lit­zació (de violència, de racisme, de xenofòbia, de con­fron­tació). Aquesta és la per­cepció que queda en molts espa­nyols. Per molt que nosal­tres diguem el que és (i un jutge ens doni la raó tècnica): un símbol d'una rei­vin­di­cació pacífica i democràtica. La per­cepció més estesa a Espa­nya és que por­tem l'este­lada per moles­tar, per pro­vo­car, per con­fron­tar. En aquest Estat tan poc inte­gra­dor, és el mateix que passa amb el català: per a ells el par­lem i el rei­vin­di­quem només per moles­tar.

Recor­dem que això ha pas­sat la mateixa set­mana en què s'ha cri­mi­na­lit­zat el procés inde­pen­den­tista només perquè ha aco­llit la visita d'Arnaldo Otegi. L'equació és sim­ple: l'inde­pen­den­tisme és ETA, l'este­lada és ETA. Aquesta és l'estratègia de fons. En lloc de poder “par­lar de tot” en un con­text sense violència, com deien quan ETA matava, es cri­mi­na­litza el procés per poder jus­ti­fi­car que no es parli de res. I en això, a més, el PP no està sol.