Vacances aigualides

Gràcies a l'Imserso, la meva dona i jo vam gau­dir, fa poc, de dues set­ma­nes de repòs a Eivissa. No era la meva intenció par­lar-ne, si no, el res­pon­sa­ble d'aquesta secció, quan sàpiga que marxo de vacan­ces, ja patirà perquè no n'hi faci el repor­tatge... Però en vull trac­tar un aspecte dife­rent, amb un punt d'humor. Els lec­tors saben de sobres el mun­tatge d'aques­tes esta­des en zones turísti­ques. T'ofe­rei­xen cinc o sis excur­si­ons guia­des, de mig dia o de dia sen­cer. Si vols també t'orga­nit­zen pas­se­ja­des a peu, ses­si­ons de gimnàstica, jocs i, al ves­pre, el saló de l'hotel es con­ver­teix en sala de bingo per pro­var sort, en tea­tre perquè els espon­ta­nis mos­trin les seves qua­li­tats de can­tant o rap­sode (Déu els hagi per­do­nat, a alguns!), en sala de ball on moure l'esque­let o en recinte per mirar la tele­visió, en un dels extrems. Òbvi­a­ment, el dia que hi ha par­tit de fut­bol, aquell espai s'omple total­ment. La quin­zena que vam estar a Eivissa hi havia qua­tre par­tits en què jugava el Barça: un con­tra el Real Madrid (dia 2 d'abril), dos con­tra l'Atlético de Madrid (dies 5 i 13) i un con­tra la Real Soci­e­dad (dia 9). El Barça por­tava un ritme excel·lent de joc i de victòries i, per tant, era pre­vi­si­ble que que­da­ria bé i que els fans en podríem pre­su­mir. Ana­ves al saló amb una certa con­fiança mirant la cara de pre­o­cu­pats que feien els altres espec­ta­dors, pro­ce­dents d'arreu d'Espa­nya. Ima­gi­neu, doncs, l'aigua que ens va venir a sobre quan el Barça va per­dre el pri­mer par­tit, jus­ta­ment con­tra el Real Madrid. Tots els que esta­ven callats van escla­tar en un aplau­di­ment final una mica foteta que ens vam haver d'embei­nar. Va venir l'enfron­ta­ment amb l'Atlético. El pri­mer par­tit, bé. El segon, fracàs total. Més aplau­di­ments i mira­des d'iro­nia. I el par­tit amb la Real, una altra der­rota. Cares d'empi­pats tots nosal­tres, som­riu­res i ovació per part dels altres, cam­brers de l'hotel inclo­sos. Estoi­ca­ment vam aguan­tar el xàfec, però ens vam recor­dar del Messi, que aquells dies sem­blava que anava a pas­seig; del Suárez, que no s'hi va fer amb les dents –tot i la seva afició–, i del Ney­mar, que, com sem­pre, es com­pli­cava la vida ell sol. Una bur­rada de punts per­duts en pocs dies. (Per aca­bar-ho d'aigua­lir, tor­nem a casa i el Barça perd també amb el València. No ens podíem ni refer). Però, mireu per on, al final han fet el mira­cle: aguan­tar els cinc últims par­tits del cam­pi­o­nat sense per­dre i gua­nyar la lliga i, encara, la copa, de forma èpica. Mai no els per­do­naré, però, haver-me fet pas­sar unes vacan­ces fut­bolísti­ca­ment tan tris­tes!