Opinió

Tribuna

El tramvia i la collonada

“Per què
s'ha optat per un tramvia que degolla la ciutat i resulta un obstacle i un perill?

Què és més impor­tant, en aquesta vida, saber inte­grar o saber dis­tin­gir? Feta així, la pre­gunta no té d'altra res­posta pos­si­ble que la vague­tat gene­ral: totes dues coses en són, i depèn del cas convé posar l'accent en una o en l'altra.

S'ha des­ta­pat un cop més la polèmica del tram­via per tota la Dia­go­nal, o sigui, de l'enllaç del Tram­besòs i el Tram­baix. Aquest cro­nista n'és un con­vençut defen­sor. Però el pro­blema és com està fet, fins al punt que dubto si se'n pot dir tram­via, si no és més aviat un tren, o una mena de metro exte­rior. Els tram­vies clàssics s'inte­gren en el trànsit. Qui no cone­gui Ams­ter­dam, o Lis­boa, per citar casos emblemàtics, que hi faci una estada (a Bar­ce­lona en queda un reducte: el tram­via blau). Allí els tram­vies són lleu­gers i es bar­re­gen amb els cot­xes i els via­nants sense inu­ti­lit­zar cap car­ril de cir­cu­lació ni fer de bar­rera urbana, sense pro­ble­mes ni desgràcies, i arri­ben a per­tot. Per què s'ha optat per un tram­via que dego­lla la ciu­tat i resulta un obs­ta­cle i un perill? Amb un altre ele­ment a tenir en compte, la pesan­tor del tipus de vagons. L'eficàcia d'un trans­port es mesura per la pro­porció entre nom­bre d'usu­a­ris i pes del vehi­cle, un aspecte que afecta tant el cost com l'eco­lo­gia. El tram­via de Bar­ce­lona és menys de la mei­tat d'eficaç que el de Lis­boa. En els temps que cor­ren, amb les noves reli­gi­ons medi­am­bi­en­tals en auge, no s'ha parat a pen­sar ningú en el model depre­da­dor esco­llit? Qüestió super­po­sada a la falta de cul­tura de com­par­tir; si en l'espai públic té aquests efec­tes, en altres àmbits…

Inte­grar seria la bona mesura. Com­ple­men­tada amb dis­tin­gir? Dijous pas­sat dia 26, en aquesta mateixa secció, el senyor Manuel Cuyàs hi va depo­sar un arti­cle a propòsit dels actes a Mataró en com­me­mo­ració dels trenta anys de la pri­mera edició de la Summa Kaòtica de Ven­tura Amet­ller, on vaig tenir l'honor de ser con­vi­dat a par­ti­ci­par en una taula rodona. El senyor Cuyàs em dedica aquest paràgraf: “Miquel de Palol es limita a repe­tir que en un «país nor­mal» [les come­tes són seves] V.A. seria un autor lle­git i estu­diat. Jo no sé si hi ha «països nor­mals», però en cas d'exis­tir els con­fe­ren­ci­ants, ni que vagin a una ciu­tat sub­al­terna, se cenyei­xen a l'enun­ciat, i l'enun­ciat era «la sig­ni­fi­cació de la Summa Kaòtica en el pano­rama lite­rari català»”. No entraré en qüesti­ons de redac­tat i pun­tu­ació, perquè en rigor obli­ga­ria a pre­gun­tar-se si la hipòtesi és l'existència dels països o la dels con­fe­ren­ci­ants. Sigui com sigui, reco­ma­na­ria al senyor Cuyàs una visita a l'oto­rino perquè li des­tapi les ore­lles, perquè vaig dir unes quan­tes coses més.

Crec recor­dar que vaig traçar un pano­rama esquemàtic –per força, perquè res­po­nia a la pre­gunta ini­cial de la pre­sen­ta­dora– de la prosa de ficció cata­lana moderna: els cos­tu­mis­tes Segarra i Rodo­reda, els cro­nis­tes històrics amb rere­fons d'auto­jus­ti­fi­cació i de bil­dungs­ro­man Puig i Fer­ra­ter i Joan Sales, i el rea­lisme rural de Ruyra i Case­lles, estès fins a Mon­cada; i a par­tir de la difi­cul­tat de situar-hi V.A., la neces­si­tat, difícil en un país que menys­prea les seves lle­tres –la no-nor­ma­li­tat a què em refe­ria–, d'esta­blir una altra tendència de la qual V.A. en seria cap­da­van­ter, no llas­tada com les altres per les for­mes del s. XIX, entron­cant, tal com els com­panys de taula van dir, no tan sols amb el sur­re­a­lisme i Faulk­ner sinó, al meu parer de forma encara més clara, amb l'expres­si­o­nisme cen­tre­eu­ro­peu, amb Musil, amb Joyce, amb l'Espriu jove de les pri­me­res pro­ses com a cons­picu ante­ce­dent imme­diat.

Vaig dir més coses, vaig apun­tar l'essència esotèrica, sovint explícita, i molts cops oculta tal com mana la tra­dició, vaig fer un apunt estilístic de la Resta… en relació amb la Summa… Pot­ser ales­ho­res el senyor Cuyàs era al vàter. O pot­ser, per tal com diu que espe­rava la sessió, va tro­bar a fal­tar una exhi­bició d'esga­rips per con­tar-li què men­java i bevia V.A., o amb qui se n'anava al llit, coses que aquest cro­nista ignora i no li pre­o­cupa con­ti­nuar en la mateixa con­dició. Com a única alter­na­tiva a expli­ca­ci­ons més dures, em per­meto aven­tu­rar que el senyor Cuyàs es devia pen­sar que era una d'aque­lles tertúlies on ell par­ti­cipa, en l'imperi de la vacuïtat, les collo­na­des i els tòpics on quan un obre la boca ja saps què dirà, si t'ho dei­xen sen­tir, perquè par­len –més ben dit, cri­den– tots alhora. Fa temps que ni m'hi acosto: això sí que és per­dre el temps.

Vet aquí la dis­tinció que li calia. No pateixi per la família de V.A., que al final no sem­blava del tot des­con­tenta, pateixi per dir alguna cosa amb sen­tit i substància quan vagi a la tele.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia