Què ocupa Barcelona?

El cap de set­mana del 28 i 29 de maig el cen­tre de Bar­ce­lona va estar ocu­pat, en dis­tints moments, per dues mani­fes­ta­ci­ons de signe ben dife­rent. Per la via Laie­tana van arri­bar a des­fi­lar legi­o­na­ris mai vis­tos –si no era fent els oku­pes als ter­renys de Sant Andreu o en pro­ces­sons sin­gu­la­rit­za­des– que cri­da­ven per la sal­vació d'Espa­nya, i, en un altre moment, milers de per­so­nes hi pro­tes­ta­ven con­tra les deci­si­ons del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol res­pecte a lleis cata­la­nes que, a parer seu, envai­rien com­petències de l'Estat. La ciu­tat, capi­tal d'un país que ha ini­ciat un procés cap a la inde­pendència, no es va alte­rar gaire davant la repre­sen­tació pública d'un con­flicte que afecta tant el poder muni­ci­pal com el naci­o­nal, perquè cap dels dos no es pot opo­sar, en ter­mes legals, a una mani­fes­tació fei­xista ni a deci­si­ons que per­ju­di­quen les clas­ses popu­lars col­pi­des per la crisi econòmica. Men­tres­tant, una altra instància de poder, el judi­cial, donava llum verd al desa­llot­ja­ment del Banc Expro­piat a Gràcia: el poder naci­o­nal hi havia de posar la seva poli­cia per aca­tar les ordres i el poder muni­ci­pal hi feia de con­vi­dat de pedra. Ara, sí, la ciu­tat s'alte­rava: la pro­pi­e­tat i l'ordre pla­na­ven per damunt de tots els poders, sense que cap d'ells es veiés capaç de donar satis­facció a ningú. A l'Estat, ja li anava bé; a la Gene­ra­li­tat, no li podia anar pit­jor, en no poder con­tro­lar estratègies que feien coin­ci­dir, per funesta casu­a­li­tat, els alda­rulls de Gràcia amb el vaivé dels Mos­sos amb el cas Quin­tana i a les envis­tes del judici de can Vies; a l'Ajun­ta­ment, les gira­gon­ses de la història li posa­ven en escena les con­tra­dic­ci­ons entre uns gover­nants pro­vi­nents dels movi­ments soci­als i una repre­sen­tació d'aquests en un local pagat a llo­guer i en sor­dina per l'ante­rior alcalde. La ciu­tat s'alte­rava –i s'altera– perquè tam­poc dis­posa de poder per resol­dre un con­flicte d'iden­ti­tat –de “model”– pro­vo­cat per la seva inserció bru­tal en els cir­cuits mun­di­als del comerç turístic. I els con­flic­tes inte­ri­ors –com el de Gràcia i, en gene­ral, els dels bar­ris amb història pròpia–, a banda del seu con­tin­gut específica­ment polític, posen sobre la taula la redis­tri­bució del poder muni­ci­pal –i social– a Bar­ce­lona. El govern Colau pot adduir, en el seu favor, que fa molt poc temps que hi és per poder abor­dar tots els pro­ble­mes que li plan­teja el des­a­fi­a­ment del nou model de ciu­tat, però el cert és que el seu decan­ta­ment per un pacte amb el PSC el fa bas­cu­lar cap a dinàmiques que sem­bla­ven supera­des. En aquest con­text, la violència del car­rer és la part més vis­tosa del qua­dre, però no la prin­ci­pal, quan els poders de tota mena no ser­vei­xen per ori­en­tar un con­flicte cap a la reso­lució política inter­me­di­a­dora. Fa divuit anys vaig tenir ocasió de retreure públi­ca­ment a l'alcalde i els regi­dors de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que hagues­sin dei­xat que el desa­llot­ja­ment del cinema Prin­cesa, jus­ta­ment a la via Laie­tana, tingués el color de l'època fran­quista. Roca i Junyent em va dir que les meves parau­les els havien aju­dat molt, però aquests dies ha tor­nat amb la can­ta­re­lla de la “violència urbana”, com si no hagués pas­sat prou temps per com­pro­var que la ciu­tat és periòdica­ment esce­nari d'alda­rulls que, pel que es veu, no li impe­dei­xen pair-ho tot, amoïnar-se una mica de tant en tant, i sovint dema­nar ordre, perquè el seu mal no vol soroll. Bar­ce­lona ja és una metròpolis, i els seus cre­a­dors d'opinió pública sem­bla que no s'ho aca­bin de creure del tot.

De fet, la con­tra­dicció prin­ci­pal del govern Colau està, pre­ci­sa­ment, en la seva inde­fi­nició. La seva equi­distància res­pecte al procés fa que, en moments pun­tu­als, no pugui dis­po­sar de les com­pli­ci­tats necessàries per fer una política con­junta enfront dels poders de l'Estat. Per la banda social, va posant-hi pegots, però si no soci­a­litza més, fra­cas­sarà per la part autènti­ca­ment vis­tosa del pro­jecte: li fal­tarà el suport popu­lar dels bar­ris. I tant si agrada com si no, els bar­ris bar­ce­lo­nins no han per­dut la pui­xança dels seus movi­ments de base, oku­pes i no; de manera que, si aga­fen com a exem­ple el Banc Expro­piat, la sor­tida lògica i necessària hau­ria de con­sis­tir a muni­ci­pa­lit­zar l'espai. A muni­ci­pa­lit­zar els espais on la pràctica social –que certs comen­ta­ris­tes ten­dei­xen a menys­prear amb massa ale­gria—tapona els inters­ti­cis entre l'èxit econòmic del model turístic i el patir quo­tidià dels dei­xats de la mà de Déu per tots els poders –muni­ci­pal, naci­o­nal, esta­tal.