Populismes

A les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als d'Àustria va estar a punt de gua­nyar qui era qua­li­fi­cat de perillós popu­lista d'extrema dreta i con­trari a la immi­gració. Enfront hi tenia qui era pre­sen­tat com un eco­lo­gista romàntic, tot i que a la pri­mera volta el seu par­tit i la seva can­di­da­tura es con­si­de­ra­ven pura­ment simbòlics. Final­ment, va gua­nyar pels pèls el segon i tot­hom va res­pi­rar alleu­jat. Tan­ma­teix, ja hi ha pre­si­dents d'extrema dreta (a Ucraïna per exem­ple) però, és clar, no al “món occi­den­tal”. A més, és pro­ba­ble que aquesta situ­ació es repe­teixi en els pro­pers anys: a França el 2017 i ningú es vol ima­gi­nar que Trump gua­nyi les elec­ci­ons dels EUA.

Fins ara, les ins­ti­tu­ci­ons i els governs, els par­tits, els mit­jans de comu­ni­cació i l'opinió pública en gene­ral s'han situat en el marc del “política­ment cor­recte”, tot agi­tant els espan­talls de “la por de l'extrema dreta” o del “popu­lisme reac­ci­o­nari”. Però, si ens que­dem aquí, que és l'habi­tual (amb excep­ci­ons), no es podran ana­lit­zar i enten­dre les raons d'un des­con­ten­ta­ment cada cop més difós, que afecta totes les clas­ses soci­als i és política­ment trans­ver­sal.

Hi ha una crei­xent des­con­fiança en les ide­o­lo­gies i els par­tits tra­di­ci­o­nals (con­ser­va­dors i soci­al­demòcra­tes), perquè la gent cada cop és més cons­ci­ent que tots fan la mateixa política, espe­ci­al­ment en temes essen­ci­als, i cada cop més esco­rats a la dreta. Es con­si­dera, de forma crei­xent, que els governs naci­o­nals han cedit (i cedi­ran) gran part de la seva sobi­ra­nia (política, econòmica, monetària a la zona euro) a unes ins­ti­tu­ci­ons o acords supra­na­ci­o­nals (Comissió Euro­pea, BCE, TTIP, etc.) que tenen grans dèficits democràtics, impo­sen mol­tes res­tric­ci­ons als governs i donen poques solu­ci­ons. En defi­ni­tiva, es pensa que aquests par­tits, i també alguns par­tits “nous” (com Syriza), són incapaços i ine­fi­ci­ents per afron­tar i resol­dre els pro­ble­mes con­crets de la gent. Molta gent se sent inse­gura, veu com s'estan ero­si­o­nant les bases de la soci­e­tat, i en con­cret el con­tracte social que havia garan­tit l'esta­bi­li­tat i el benes­tar en els anys de “l'edat d'or del capi­ta­lisme” després de la II Guerra Mun­dial. Un acord que havia permès una soci­e­tat rela­ti­va­ment més igua­litària i més solidària en un marc de lli­ber­tats democràtiques for­mals.

Ara, la situ­ació econòmica és precària, i en alguns països dramàtica, les desi­gual­tats han aug­men­tat enor­me­ment, la immi­gració mas­siva està fora de con­trol, hi ha una amenaça ter­ro­rista real. I no hi ha una oferta de res­pos­tes i solu­ci­ons con­cre­tes a uns pro­ble­mes com­ple­xos. Tot ple­gat fa que molta gent se senti espan­tada, angoi­xada, per­duda, des­ar­re­lada. I que bus­qui solu­ci­ons indi­vi­du­als, o molt sim­ples i fàcils. Una situ­ació que és un caldo de cul­tiu per­fecte perquè flo­rei­xin els popu­lis­mes i els cab­di­llis­mes “sal­va­dors”.