Tortosa: la ciutat buida

El pas­sat dia 28 de maig els tor­to­sins van ser con­vo­cats pel seu Ajun­ta­ment a una con­sulta per deci­dir el destí del monu­ment dedi­cat a la bata­lla de l'Ebre, ubi­cat al bell mig del riu i inau­gu­rat pel gene­ral Franco el dia 21 de juny de 1966, aviat farà cin­quanta anys. Les opci­ons eren dues: reti­rar-lo i museïtzar-lo o man­te­nir-lo, rein­ter­pre­tar-lo i con­tex­tu­a­lit­zar-lo, en els dos
casos per pro­moure la memòria històrica i la pau. Va resul­tar gua­nya­dora la segona opció, amb el 60% dels vots i una par­ti­ci­pació vore­jant el 30%.

La bata­lla de l'Ebre fou la més llarga, dura i deci­siva de la Guerra Civil. El focus de la bata­lla no tingué lloc a la ciu­tat de Tor­tosa, sinó riu amunt, a la Terra Alta, prop de Gan­desa, però el riu separà els dos bàndols des d'Amposta (gai­rebé a la desem­bo­ca­dura del riu) fins a Mequi­nensa (admi­nis­tra­ti­va­ment a la província de Sara­gossa). A les ser­ra­la­des de Cavalls i de Pàndols, uns parat­ges inhòspits, van morir milers i milers de sol­dats. Fou, a Europa, la pri­mera gran bata­lla de les for­ces democràtiques con­tra el fei­xisme. Pre­fi­gu­rava les grans bata­lles de la Segona Guerra Mun­dial con­tra Hit­ler i Mus­so­lini. Tor­tosa va ser cru­el­ment bom­bar­de­jada, va rebre més de vui­tanta bom­bar­de­jos del bàndol fran­quista. De fet, la ciu­tat va ser eva­cu­ada, més de vint mil per­so­nes (gai­rebé totes les que que­da­ven) van ser eva­cu­a­des i van tras­lla­dar-se als
masets i case­tes de mun­ta­nya que hi ha pels vol­tants. Durant gai­rebé nou mesos Tor­tosa va ser una ciu­tat buida, una ciu­tat fan­tas­magòrica, una ciu­tat deso­lada. Tots els que ja tenim una edat vam sen­tir com els nos­tres avis es refe­rien a aquells temps d'ignomínia amb por. Se sen­tien alleu­jats d'haver dei­xat endar­rere aquell període.

La inau­gu­ració del monu­ment, i la visita del dic­ta­dor a la ciu­tat (que els que érem uns infants, uns xiquets lla­vors, recor­dem per­fec­ta­ment) va tenir una silent i digna opo­sició. Un grup de cape­llans, lide­rats pel canonge Manyà, van escriure un mani­fest en con­tra del panegíric que el bisbe Moll va dedi­car al dic­ta­dor al bell mig de la nau gòtica de la cate­dral.
No tot van ser aplau­di­ments aquell dia de trista memòria i alguns valents van sal­var la dig­ni­tat dels tor­to­sins. Pot­ser aquesta part de la memòria històrica explica, en part, el resul­tat de la con­sulta. “Es va aca­bar, no ho reme­nem més”, deuen pen­sar. Nogens­menys, hi ha una cosa que en aquests temps d'urgències i pres­ses no s'ha tin­gut prou en compte. I és que les dues opci­ons con­te­nen la idea de pre­ser­var la memòria històrica i pro­moure la pau. És per això que goso fer una pro­posta.

Alguns diran, em temo, que la pro­posta suposa més des­pesa pública i aquest ha estat un argu­ment usat a la ciu­tat en con­tra
de reti­rar el monu­ment. Nogens­menys em llanço a fer-la perquè crec que una con­tex­tu­a­lit­zació del monu­ment con­ver­tint-lo en una denúncia del fei­xisme i a favor de la democràcia té mol­tes vir­tuts: per una banda, ser­veix com a repa­ració vers els vençuts d'aque­lla guerra cruel i, en con­cret, d'una bata­lla que és el pre­ce­dent de la segona guerra a Europa, per l'altra, pot esde­ve­nir una expressió con­tun­dent del com­promís dels pobles euro­peus amb la democràcia i les lli­ber­tats de tots. I, com sabem, Europa va justa d'aquests valors en aquests temps con­vul­sos, en els quals no som capaços ni de com­por­tar-nos amb els refu­gi­ats res­pec­tant i hono­rant els valors que pro­fes­sem.

I ara la pro­posta. Con­fiem en algun escul­tor de pres­tigi, penso en algú com el català Jaume Plensa, capaç de dis­se­nyar una obra, pot­ser a les dues ribes del riu, que posi en el seu lloc el monu­ment. Que faci de Tor­tosa una ciu­tat cone­guda al món com la ciu­tat que recorda la bata­lla de l'Ebre, que recorda el com­promís dels euro­peus amb els valors de la pau, la lli­ber­tat i la igual­tat de tots. Aquesta seria una bella mos­tra del com­promís de la ciu­tat amb la seva història dues vega­des mil·lenària d'ober­tura al món i de cos­mo­po­li­tisme. Sovint ens mirem massa el melic, és hora de mirar cap enfora. Seria la millor con­tri­bució a la memòria històrica. Pot­ser el tor­tosí més impor­tant de la història fos Abu-Bakr Al-Tur­tusí, que fa ja més de mil anys va escriure uns ver­sos que poden ser­vir d'ins­pi­ració per dur a terme la idea que pro­poso.
Els va escriure en àrab, però en català sonen així: “Sense parar
recórrec el cel amb els meus ulls/ per si de cas puc veure l'estel que mires tu.”