Lo RUI

La savi­esa popu­lar ho des­criu amb una incor­recció política que tira de tos: “Per mol­tes vol­tes que li pegues al nano, el nano no creix.” Això fem. Vol­tes i més vol­tes al nano del procés. Amb tot de tur­bulències. Hi ha un “full de ruta”, sí. Però ple de dis­crepàncies i, a més, com que no es pot dir tot, perquè ja se sap que l'Estat mos­sega, no es pot expli­car bé. El full en qüestió havia d'encar­ri­lar-se en aquesta legis­la­tura, que havia d'aca­bar com una traca. Al final, apro­vació de les tres lleis de des­con­nexió, decla­ració i cap a l'estat inde­pen­dent. Però els par­tits que ho han de fer no s'acla­rei­xen i, a més, els detalls i l'estètica els per­den. Encara hi ha una altra gran molèstia afe­gida a la pomada: no en som prou, diuen. Cal, d'alguna manera, cer­ti­fi­car que la majo­ria dels cata­lans vol un estat propi. Una vegada més. Les elec­ci­ons no aca­ben de ser ple­bis­citàries perquè cada una diu una cosa i ser­veix per a allò que ser­veix. Rivera, l'astut, pro­clama que aques­tes espa­nyo­les que ara vénen sí que són ple­bis­citàries. Per què? Perquè sap que l'uni­o­nisme, total o rela­tiu, les gua­nyarà. Con­tra aquest desor­dre ara n'hi ha que volen una altra con­sulta. Es dirà referèndum uni­la­te­ral d'inde­pendència. L'Assem­blea ha dit amén i ara els seus socis vota­ran encara més per veure si com­pren el gènere. Molt bé. Però el gran pro­blema, senyors del RUI, és que la tropa d'Igle­sias no accepta la caram­bola. I si només van a votar els del sí, els del 9-N, tin­drem riu i mean­dres, però no desem­bo­ca­dura.