En campanya

Vivim en un món en el qual les casu­a­li­tats són molt mal vis­tes; on tot el pos­si­ble ha de tenir sen­tit; on la rea­li­tat perd qual­se­vol sen­tit sense una causa. Els mit­jans són els pri­mers a retra­tar una rea­li­tat en la qual l'atzar no exis­teixi. Els crits i els esbroncs amb què va ser rebuda Alícia Sánchez-Camacho al mer­cat de Vic m'hi ha fet pen­sar. A través dels mit­jans s'ha reproduït el cas un cop i un altre fins que la gent que no hi viu sufi­ci­ent­ment a prop, ha cop­sat com en són d'odi­o­sos els del PP a Vic. Els qui vivim més a prop del ter­ri­tori ens vàrem ado­nar que la parada on la Camacho havia de fer les seves mone­ries, era, ni més ni menys, que la d'en Pep Musté i la seva pare­lla. Dos per­so­nat­ges que segur que fa més temps que la Camacho que es dedi­quen a la política, i amb uns punts de vista no diria que diver­gents, sinó més aviat irre­con­ci­li­a­bles. Musté ha estat pro­ces­sat, tor­tu­rat i empre­so­nat pel fet de pen­sar de manera dife­rent que la Camacho. Va ser casu­a­li­tat que la diri­gent del PP anés direc­ta­ment a la gola del llop? No ho sé. En tot cas, hi veig pos­si­bles cau­ses, com ara que dins el par­tit tin­gui ene­mics prou impla­ca­bles per parar-li aquest parany, o en tot cas, que el ser­vei de pro­to­col del PP a Vic és prou igno­rant, ine­fi­ci­ent i mal infor­mat per no avi­sar que hi havia una parada peri­llosa per a ells. També podria ser que l'Alícia ja no mereixés quasi res després de la seva defe­nes­tració. Podria també molt ben ser que si la visita al mer­cat de Vic l'hagués fet l'Albiol, tot hau­ria estat molt més mesu­rat i els mit­jans hau­rien reco­llit ama­bles parau­les amb els page­sos i cap imatge de la parada d'en Pep Musté i la seva pare­lla. Aquest dei­xar-la sola al mig dels cavalls diu molt de la soli­da­ri­tat cor­po­ra­tiva que gas­ten els del PP. Recor­dem el cèlebre “Tran­quilo, Luis” d'en Rajoy al seu sub­al­tern Bárce­nas. Evi­dent­ment, es fa difícil en casos com aquest esbri­nar quan les coses pas­sen perquè sí, o res­po­nen a una estratègia. En el cas de Vic, la topada amb un rival furi­bund ha esde­vin­gut en el mis­satge que el PP no és ben rebut a Osona. En l'altre, no seria de tan mal pen­sats con­si­de­rar que la Camacho s'ha con­ver­tit en una per­de­dora a la qual no en per­do­nen ni una. En política, com en altres coses, la casu­a­li­tat és un intan­gi­ble, un “podria ser” quan l'objec­tiu és que “ha de ser”. Cap mitjà ha infor­mat del fet que la del PP s'aturés a fer cam­pa­nya al lloc menys adi­ent de tota la plaça Major de Vic, i mira que n'és de gran. No per­me­tem mai que la rea­li­tat ens espat­lli una bona imatge.