Sant tornem-hi

Per diver­ses raons he fet unes vacan­ces periodísti­ques que han estat repa­ra­do­res. Des d'aquell 3 de gener de 1988, en què tingué l'encert de publi­car l'arti­cle que féu història Com fer l'ànec a Girona o em sento car­dat, dedi­cat a la fallida del Banc dels Piri­neus, la gestió finan­cera del qual deixà dot­ze­nes de giro­nins en mala situ­ació, l'edició domi­ni­cal dels arti­cles amb els genèrics La Crònica, Opinió i Flors i Vio­les mai s'havia inter­rom­put.

La meva incli­nació afec­tiva pel diari ve des del prin­cipi, en què durant uns anys pre­sidí el con­sell de la soci­e­tat fun­da­dora. Acon­se­guir acci­o­nis­tes era un mira­cle amb el rosari de men­ti­des que feia cir­cu­lar la com­petència. Se'ns esca­pava de les mans. Així quedàrem Jordi Negre, direc­tor; Pius Puja­des, con­se­ller dele­gat; Xavier Carbó, admi­nis­tra­tiu, i Lluís Pla i Jordi Comas, con­se­llers per Edi­comsa. Per la Coo­pe­ra­tiva, Pius Puja­des i Josep M. Gelada. Més enda­vant s'afegí Joan Ribas. Després, Esteve Vila­nova. Jo, més bre­gat, seguí amb la pre­sidència. Resu­mint puc dir:

—El pri­mer con­tacte el vaig tenir amb Manel Bon­matí el 1977. Un nou diari em sem­blava bé!

—L'hivern del 77 al 78 vaig tre­ba­llar a tota pas­ti­lla pel futur diari, acon­se­guint socis de nivell alt. Per Girona cor­rien més parau­les que sin­ce­ri­tat. El poble amb ini­ci­a­ti­ves és mirat de reüll.

—1978/79.- Nas­que­ren Coo­pe­ra­tiva Papi­rus i Edi­ci­ons Comar­cals SA. Vaig ser soci d'amb­dues i pre­si­dent de la segona. Sense un mínim de diner no es podia sor­tir. S'escollí amb encert el títol Punt Diari i deci­di­ren sor­tir el 24 de febrer de 1979.

—Anà tot prou bé menys les finan­ces. Era clar que havíem de ven­dre molt més per surar.

—1979. En Joan Ribas parlà d'un indus­trial que volia fer cul­tura. “Porta'l!”, vaig cri­dar. Degué ser l'expo­sició de la cre­ació de l'edi­tora d'un diari més difícil que s'ha fet mai. El sub­jecte callava i de cop pre­gun­tava vuit o deu coses ple­ga­des. En Joan Bosch, e.p.d., decidí apor­tar de moment sols el precís per con­viure amb nosal­tres un any. Amb ell al con­sell, seguí de pre­si­dent. Fins al desem­bre de 1980, en què ho legi­timàrem, va ser com un embaràs amb pro­ble­mes. Mai ningú m'ho ha agraït. Ja pre­si­dent J. Bosch, el seguí de secre­tari del con­sell, fins al traspàs Bosch-Vidal. L'ope­ració la reforçaren tres pun­tals: Joan Vall i Clara i Xevi Xirgo, que ni havien fet maleta, i Anna Maria Ribas, que la tenia a punt. Un encert.

Pel que fa al que subs­criu, va ser pre­si­dent fun­da­dor els difícils pri­mers cinc anys i con­se­ller secre­tari trenta. Arti­cu­lista des del 1990, ha redac­tat prop de 1.500 arti­cles. És el més antic, amb 37 anys lli­gat al diari, i el més vell: 88 anys. No és un plany: és un fet. Hom reme­mora el que costà dotar de rumb la nau. Ara trenca ona­des sense esquit­xar. La for­mació de direc­tius i de per­so­nal qua­li­fi­cat als quals s'ha mogut de lloc, fent ofici, no té preu. Hom som­riu als nou locals, on hi ha llum i ordre i es res­pira empresa. Que duri!