Estalvi d'idees

No havia parat una atenció espe­cial a la cam­pa­nya elec­to­ral de les elec­ci­ons espa­nyo­les de diu­menge que ve fins que l'altre dia vaig veure Miquel Iceta cri­dant i esce­ni­fi­cant una core­o­gra­fia d'indig­nació molt dife­rent de la balla­ruga que l'ha fet tan popu­lar. Però no era l'expres­si­vi­tat física del líder del PSC el que cri­dava més l'atenció. Era el con­tin­gut de les seves pro­cla­mes: estava fent cam­pa­nya del seu par­tit con­tra el seu propi par­tit. Iceta cri­dava que el poble català no anava en conra dels altres pobles d'Espa­nya, etc. O sigui, estava cri­ti­cant en cam­pa­nya el que la seva com­pa­nya de par­tit Susana Díaz havia dit uns dies abans, quan per cri­ti­car Pode­mos va dir que el seu par­tit no dona­ria vots a Ada Colau, igno­rant (o no) que gover­nen en coa­lició a Bar­ce­lona.

Que el PSC i el PSOE (mai havien estat tant la mateixa cosa com ara) estan deso­ri­en­tats, ja ho sap tot­hom; fins i tot ells matei­xos, diria. Però que arri­bin a cen­trar la cam­pa­nya a cri­ti­car-se ells matei­xos (Díaz, el PSC i Iceta, Díaz) és d'una dimensió colos­sal.

També és la gran nove­tat d'aquesta cam­pa­nya, més enllà de la pro­mesa dels par­tits que seria més barata. Un fet que, veient-los actuar, també està que­dant molt clar: tots els par­tits (uns més que d'altres, és clar) estan estal­vi­ant dràsti­ca­ment en idees.

En part per això les enques­tes con­ti­nuen estant lide­ra­des pel PP. Si fos per Rajoy i els seus, ni tan sols farien cam­pa­nya. Però com que n'han de fer, la fan per omissió. Dei­xen que la facin els altres per ells: dir les mínimes xim­ple­ries pos­si­bles i que les xim­ple­ries dels altres els donin vots. Com el dino­saure de Mon­ter­roso, el PP sim­ple­ment és i serà aquí.

Del PSOE ja n'he par­lat, però el seu can­di­dat, Pedro Sánchez, con­ti­nua fent mèrits, amb una incon­sistència que fa fere­dat, per superar el seu propi rècord de pit­jor resul­tat històric del seu par­tit. En la incon­sistència no és gens dife­rent d'Albert Rivera. C's són els que tenen una idea més uni­for­mit­za­dora de l'Estat, però en canvi tenen un eslògan dife­rent per a Cata­lu­nya i per a Espa­nya. I, al mateix temps, el par­tit de Rivera s'assem­bla molt al de Pablo Igle­sias en un altre fac­tor fona­men­tal. El que expres­sava de manera pre­cisa i exacta Marx (Groucho, no Karl): “Aquests són els meus prin­ci­pis. Però si no li agra­den en tinc uns altres.”

I enmig d'aquest pano­rama tenim ERC i CDC. L'error de tots dos no és de dis­curs. ERC, sense des­gast de govern els últims anys, intenta esgar­ra­par vots a la franquícia de Pode­mos. I CDC intenta recu­pe­rar estima i vots per via de l'auto­es­tima i la rei­vin­di­cació de la gestió res­pon­sa­ble que ha fet en temps de crisi. L'error de tots dos és no voler que l'inde­pen­den­tisme gua­nyi aques­tes elec­ci­ons a Cata­lu­nya, en favor de Pode­mos.