Etern retorn

El referèndum del Bre­xit i el 26-J, dues cites clau d'aquesta set­mana i

d'aquest curs polític ina­ca­ba­ble, tenen en el seu rere­fons el mateix feno­men. Un feno­men massa pre­o­cu­pant que, en el fons, ens torna a trans­por­tar als dramàtics anys trenta. La història del segle XX va ser la de la lluita entre el fei­xisme i el comu­nisme que, ines­pe­ra­da­ment, va gua­nyar el libe­ra­lisme. I ara, amb una altra nomen­cla­tura si voleu, torna a ser el mateix, però, para­do­xal­ment, cul­pant-ne la tecnòcrata Brus­sel·les, símbol de la unió que va sal­var Europa. La crisi i la com­ple­xi­tat de la glo­ba­lit­zació ha engen­drat la indig­nació i ha fet aparèixer l'UKIP al Regne Unit, Donald Trump als Estats Units, Marine Le Pen a França, Heinz-Chris­tian Strache a Àustria i altres ultra­dre­tans a Txèquia, Itàlia, Ale­ma­nya, Bèlgica, Polònia, Hon­gria o Roma­nia. Pro­me­ses de canvi a dreta i esquerra davant una feble recu­pe­ració econòmica, desi­gual­tats, sous bai­xos, clas­ses mit­ja­nes ofe­ga­des, la crisi del deute, menys estat del benes­tar... i la por de l'altre. Si als anys trenta, a la crisi del 29, s'hi va afe­gir l'anti­se­mi­tisme, ara són els immi­grants que dema­nen asil sobre els qui es pro­jecta la por, tot ama­nit amb la psi­cosi del ter­ro­risme, amb tres atemp­tats en una set­mana. Segur que la Unió Euro­pea, Brus­sel·les i els estats s'han equi­vo­cat en la res­posta a la crisi. I ara, aque­lla gran solució, aquell gran invent d'uni­fi­cació que va ser­vir per por­tar la pau a Europa i que mai s'ha sabut expli­car prou bé, es veu com la gran cul­pa­ble de tots els mals, i lamen­ta­ble­ment, la recepta que es troba, la que tro­ben molts ciu­ta­dans, és tor­nar als popu­lis­mes d'esquerra i a la ultra­dreta naci­o­nals que van enfon­sar el con­ti­nent. Quan, en canvi, la recepta hau­ria de ser que les democràcies libe­rals i l'eco­no­mia de mer­cat tor­nin a con­que­rir les ments i els cors dels euro­peus, amb més política i menys burocràcia.