De què riu Rajoy?

Es va fer espe­rar, Mari­ano Rajoy, la nit de diu­menge. Deien els peri­o­dis­tes des­ta­cats en l'epi­cen­tre d'Espa­nya que els diri­gents del PP espe­ra­ven Soraya Sáenz de San­ta­maría, que tre­ba­llava en la cuina dels resul­tats elec­to­rals. Final­ment, la bal­dufa inqui­eta va aparèixer i es va cele­brar “la victòria”. Al car­rer molta gent espe­rava els seus. Amb cants de guerra patriòtics. “Yo soy español, español, español”, “Lolo, lolo, lolo” i tota la pesca. Uns cants curi­o­sos perquè no es llançaven con­tra l'inde­pen­den­tisme, sinó con­tra el PSOE i Pode­mos, que no en deuen ser gens, d'espa­nyols, als ulls grocs i rojos de la dreta habi­tual. Inten­tava par­lar Rajoy i no ho acon­se­guia. Emo­ci­o­nat, el can­di­dat del PP s'expres­sava amb més difi­cul­tats que les habi­tu­als. Ena­mo­rat del món, fins i tot va besar la seva dona. Reia, Rajoy, amb el riure inex­pres­siu amb què els déus el van cas­ti­gar. Molt bé. I de què reia? Pot­ser sí, pot­ser el PSOE, aga­fat pels mer­cats i la ines­ta­bi­li­tat euro­pea, s'haurà de resig­nar a abs­te­nir-se en la segona sessió d'inves­ti­dura del can­di­dat rival. Pot­ser això els des­ta­ro­tarà de moment. Però els soci­a­lis­tes con­ser­ven el seu líder, reforçat davant Susana Díaz, i la clau de la majo­ria par­la­mentària. La clau que obre molts panys. Mari­ano Rajoy suarà la can­sa­lada. Haurà de gover­nar embei­nant-se totes les lleis de l'ante­rior legis­la­tura. I l'arrogància infi­nita de la majo­ria abso­luta per­duda. Ho sabrà fer? Se li gira molta feina, al lec­tor del Marca. Agra. De què riu, senyor Rajoy?