El canvi impossible

Si un mira el mapa de les elec­ci­ons espa­nyo­les de diu­menge s'obser­ven dues coses: Cata­lu­nya (i el País Basc) van votar can­viar Espa­nya, i Espa­nya va votar que no vol can­viar res. El grup majo­ri­tari enviat des de Cata­lu­nya és En Comú Podem, i els seus dotze dipu­tats hi van de nou amb una pro­posta de referèndum sota el braç que, un cop entrada al regis­tre del Congrés, que­darà allà ben apar­cada per volun­tat política de la majo­ria de ciu­ta­dans espa­nyols. El somni d'unes esquer­res ibèriques fra­ter­nal­ment ager­ma­na­des i solidàries i com­pren­si­ves amb la volun­tat naci­o­nal dels cata­lans es va con­ver­tir, en la curta i fallida legis­la­tura ante­rior, en una esperpèntica nego­ci­ació entre egos, línies ver­me­lles i dita­des a l'ull entre els dos par­tits rivals a l'hege­mo­nia de l'esquerra espa­nyola, on el famós referèndum pac­tat ni tan sols va arri­bar a posar-se sobre la taula en cap moment. Ara que l'aritmètica encara hi juga més en con­tra, segu­ra­ment ens estal­vi­a­ran l'espec­ta­cle i les fal­ses pro­me­ses.

A Cata­lu­nya aquests dies molts s'han posat les mans al cap per l'ascens en vots del PP després que tot­hom hagi sen­tit com el minis­tre de l'Inte­rior espa­nyol cons­pira des del seu des­patx per des­truir rivals polítics sobi­ra­nis­tes amb dos­si­ers fabri­cats a par­tir de con­ver­ses de cafè i entre­gats poste­ri­or­ment als dia­ris de la causa espa­nyola que els llan­cen en el moment oportú. Com pot ser?, es pre­gun­ten alguns. A mi no m'estra­nya. Molts votants del PP han entès el que hi ha en joc i en vista d'això no hi ha cor­rup­te­les ni pràcti­ques mafi­o­ses que els espan­tin. En canvi, des de Cata­lu­nya tor­nem a enviar, una vegada més, un bon gra­pat de dipu­tats amb el desig de l'abraçada fra­ter­nal i la nego­ci­ació oberta i rao­na­ble, amb una bona fe a prova de sentències cons­ti­tu­ci­o­nals i d'impu­ta­ci­ons de polítics que només posa­ven urnes als ciu­ta­dans.

Aquests dipu­tats i els seus par­tits i movi­ments hau­ran d'esco­llir aviat si volen ser fidels a les neces­si­tats de les clas­ses popu­lars cata­la­nes i sal­tar la paret que enclaus­tra les volun­tats majo­ritàries dels cata­lans, o bé man­te­nir el lliri a la mà i con­ti­nuar aquest inter­mi­na­ble dia de la mar­mota, inten­tant can­viar un Estat que es nega amb totes les seves for­ces i recur­sos, fins i tot els més fos­cos, cínics i para­le­gals, a ser can­viat.