Alguna idea d'Europa

El filòsof i sociòleg ale­many Axel Hon­neth va venir a fer una con­ferència al CCCB, a prin­ci­pis del 2015, i vaig entre­vis­tar-lo. Una de les coses que recordo que em va sor­pren­dre que em digués va ser que veia en el movi­ment de Syriza, a Grècia, una via per refer la Unió Euro­pea. Aquí, que tot ens arriba tard, encara, com les pel·lícules en blanc i negre, les qua­tre lle­te­ra­des que s'havien emès sobre el par­tit de Tsi­pras venien de l'intent d'osmosi de les noves esquer­res: s'hi van fer fotos i s'hi van emmi­ra­llar fins que els va con­ve­nir, però sense anar gaire més enllà. Temps més tard, i amb un pano­rama que ja havia patit unes quan­tes sac­se­ja­des, va venir a Bar­ce­lona l'exmi­nis­tre grec Varou­fakis, que va dei­xar boca­ba­dats cupai­res i pode­mi­tas per la seva defensa de la Unió Euro­pea, però d'una altra Unió, dife­rent, que recu­perés els valors democràtics, que els con­vertís en el seu tronc cen­tral. Aquest, és clar, és un dis­curs una mica més sofis­ti­cat que el “si dins o fora, posar o treure”, o cul­par la troica de tot i no haver de pen­sar cap alter­na­tiva. Que inven­tin els altres.

Ja el 2015, Hon­neth adver­tia del perill del procés de rena­ci­o­na­lit­zació que patia Europa (del qual el sobi­ra­nisme escocès i català s'esca­pen amb la vocació euro­pe­ista i democràtica). Hi ha un fan­tasma que recorre Europa, que és l'extrema dreta i –com deia l'escrip­tor Daniel Saldaña– la visa per obrir i tan­car la porta. L'adéu de la Gran Bre­ta­nya neix en bona part de la por a l'estrany, els res­sons de la xenofòbia, el vot més caduc, pri­mi­tiu i popu­lista. Res aliè a Cata­lu­nya i Espa­nya. Quan una certa esquerra s'omple la boca amb un dis­curs buit sobre l'aus­te­ri­cidi, pot­ser que es plan­tegi, també, els res­sons d'aquest no a Europa. La gestió política de la crisi econòmica, dels refu­gi­ats i el ter­ro­risme giha­dista fa feix i sumeix la Unió en un mar de dub­tes i de mirar-se el melic. Hi ha una gene­ració que hem cone­gut l'Europa feliç, de l'Eras­mus, l'Inter­rail i els camps de volun­ta­riat a l'estran­ger... Em pre­gunto si, com Ste­fan Zweig, això, algun dia, aca­barà sent el nos­tre món d'ahir.