Proust al jardí

No tinc una sen­si­bi­li­tat espe­cial per les plan­tes. Ni per reconèixer-les ni per cui­dar-les. I això que he nas­cut en un poble aclo­fat dins un mar de vege­tació. Tots els tons pos­si­bles del verd cor­ren pel meu ADN. Però això deu anar per dins, perquè no se m'ha desen­vo­lu­pat mai la vocació per la jar­di­ne­ria. No obs­tant això, quan, per cir­cumstàncies que no vénen al cas, se'm va dema­nar l'opinió sobre la tria de plan­tes per con­fi­gu­rar un modest jardí, un res­sort es va acti­var dins meu que em va empènyer a mani­fes­tar-me de manera molt clara i pre­cisa. Vaig dema­nar una gli­cina, una mimosa i cla­ve­lli­nes blan­ques.

No hi havia gens d'atzar en aquesta selecció. Una pre­ci­osa gli­cina enfi­lada al teu­lat del galli­ner que hi havia davant de casa durant la meva infan­tesa al poble m'havia rega­lat la vista i l'olfacte durant anys. For­mava part indes­tri­a­ble de la meva vida, d'aquesta veri­ta­ble pàtria que és la infan­tesa. Una cosa molt simi­lar em pas­sava amb les cla­ve­lli­nes. Van ser anys de fer el camí de casa a l'escola pas­sant pel cos­tat d'un llarg pedrís ple d'unes pre­ci­o­ses cla­ve­lli­nes que des­pre­nien l'aroma més evo­ca­dora i seduc­tora de la meva vida, només en com­petència amb la flaire dels cui­nats de la meva àvia quan tor­nava d'escola afa­mat per dinar. Ah, i només poden ser blan­ques.

I la mimosa. L'olor de la puber­tat. La mimosa és el mes de febrer d'aquells anys, en què se cele­bra­ven el que s'ano­me­nava les Balla­des de la Cana­lla. Sem­bla que la gent del poble se les va inven­tar com a suc­ce­dani del car­nes­tol­tes que la dic­ta­dura de Franco havia pro­hi­bit. Es trac­tava que els nens regalàvem un petit ram de mimosa a la nena que volgués ballar amb nosal­tres i que elles ens cor­res­po­nien (atenció!) amb un feix de dues o tres cigar­re­tes lli­gat amb una veta amb la ban­dera cata­lana.

Doncs bé, ara s'entén que en aquest jardí que us deia hi hagi una mimosa que aquest febrer ja va flo­rir i va ema­nar la seva aroma incon­fu­si­ble. I que ja s'hi esti­gui enfi­lant desor­de­na­da­ment una gli­cina, encara que de moment no ha flo­rit (triga uns anys, em diuen). I que ja hi ha hagut més d'un intent que hi pros­pe­rin les cla­ve­lli­nes blan­ques.

L'expli­cació de tot això ja la va donar Proust amb la seva famosa mag­da­lena i la demos­tren ara científica­ment la bio­tec­no­lo­gia i la neu­rociència. Hi ha olors i gus­tos que, més que reme­mo­rar el pas­sat, ens retor­nen allò que ens va fer viure aquell ins­tant.

Ara, quan la rea­li­tat no m'agrada, quan la incom­prensió frus­tra la il·lusió i la podri­dura impregna l'ambi­ent, tinc aquest espai intem­po­ral de con­fort que deli­mi­ten la gli­cina, la mimosa i les cla­ve­lli­nes blan­ques. No és per que­dar-m'hi sem­pre. Però quan en torno, almenys em sento net.