Jo embolico, tu emboliques

Té una certa gràcia el moment polític que estem vivint –més aviat poca–, amb el fet que Cata­lu­nya sem­blava que estava dis­po­sada a llançar-se deci­dida d'una vegada vers la inde­pendència –objec­tiu defi­nit, pro­jecte clar, pro­grama i lli­bre de ruta on no hi havia fets inas­so­li­bles–, però han tin­gut lloc unes elec­ci­ons sense cap neces­si­tat. En lloc d'acla­rir con­cep­tes, refe­rits als nous grups als quals, gene­ro­sos, diguem par­tits, ho embo­li­quen. Els que pro­ce­dei­xen de par­tits cata­lans o bé esta­tals tenen un conei­xe­ment molt més ampli del que és i repre­senta un par­tit. Hi ha també –s'ha de ser just– els qui, no pas per l'edat sinó per l'edu­cació, seguida de la infor­mació política que ha pro­li­fe­rat de les idees trans­cen­den­tals en èpoques pas­sa­des, por­ta­do­res de la pater­ni­tat dels objec­tius actu­als, tenen tendència a sim­pli­fi­car i tre­ba­llar amb poques, ben defi­ni­des i asso­li­bles idees. Res de qui­me­res i fan­ta­sies que no puguin con­viure amb la soci­e­tat. Lle­gir les històries dels polítics que foren i ens han dei­xat relats de victòries, esde­ve­ni­ments mul­ti­tu­di­na­ris i vota­ci­ons mas­si­ves, és avor­rit. No és el fet en si mateix el que importa: són les con­seqüències que es poden treure d'una filo­so­fia, mate­ri­a­lit­zada nova­ment amb ele­ments d'actu­a­li­tat, posada al dia i, el més impor­tant, aglu­ti­na­dora d'idees, rebut­jant diferències i assu­mint un pro­jecte social, un desen­vo­lu­pa­ment econòmic i una con­vivència àmplia, que recu­lli en el mateix recer els vete­rans, el rovell del par­tit dis­po­sat a dei­xar el lloc con­ver­tits en clàssic, molt bons per ani­mar una taula de cele­bració o una petita reunió, i no tant per aju­dar a redac­tar una llei, estu­diar-ne les con­seqüències i l'apli­cació als temps actu­als. A cada època de la vida li cau bé i cor­res­pon una par­cel·la deter­mi­nada.

És ben bé que no calia. Hi havia en existència, repre­sen­tada la dreta, amb algu­nes vari­ants, però dreta amb recan­vis impor­tants. Els soci­a­lis­tes no aca­ben de tro­bar el seu lloc. Escol­ten massa els vir­reis i aquests, deïficats, pen­sen sola­ment en la seva cort. Cada vegada que el par­tit res­pira pro­ble­mes, surt als nuclis rurals el Crist. Avui surt el Sant Cristo gros, diuen. Curi­o­sa­ment, pocs l'ano­me­na­ven Crist: hi afe­gien una o. Res a veure amb el res­pecte que el món rural té a la imatge. Els feli­pes saben l'impacte que té la seva presència: el sermó del llac Tiberíades, però, té una certa simi­li­tud.

I què faran ara els apre­nents de par­tit? Hom començà fa un mes a sumar les com­bi­na­ci­ons que entre uns i altres apun­ta­ven, i sumen no menys de trenta. Han vis­cut dues experiències i el cos els deu dir prou. Si fos pos­si­ble asseure'ls i en pla cons­truc­tiu cer­car una ruta segura! Cada u a la seva no faran res de bo, i asso­ci­ant-se per­dran tota la per­so­na­li­tat i més. Can­viar rotun­da­ment o reti­rar-se. No és un con­sell o un avís gratuït: és la rea­li­tat que no resis­teix i, després de les elec­ci­ons, ha començat a sobre­ei­xir-se.