PSC o PSOE?

La set­mana pas­sada per un moment poc o molt gloriós va sem­blar que el PSC treia cresta. Des que el par­tit va sofre­gir Pere Navarro i Miquel Iceta va recu­pe­rar-ne el con­trol per a l'ortodòxia habi­tual no hi havia hagut ni un ram­pell d'orgull propi. Els soci­a­lis­tes cata­lans s'han acon­ten­tat aquests dar­rers mesos a fre­nar la cai­guda elec­to­ral i a dir amén al PSOE. Però la resig­nació de sucur­sal va que­dar de sobte tren­cada quan es va fer públic el con­tin­gut de la ponència política que la direcció pro­po­sava per al pròxim congrés. El gest de rebel·lia con­sis­tia en una cor­tina de fum. Els soci­a­lis­tes cata­lans repes­ca­ven el dret a l'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya con­di­ci­o­nat al rebuig d'una impos­si­ble reforma cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyola. Ni així. Pre­ci­pi­ta­da­ment alguns diri­gents del PSOE van excla­mar-se al cel. Ni referèndum a la que­be­quesa ni gai­tes esco­ce­ses. Al PSC ningú va badar boca. La prudència va que­dar jus­ti­fi­cada dis­sabte pas­sat quan el con­sell naci­o­nal del par­tit va deci­dir ajor­nar a calen­des gre­gues l'apro­vació de la ponència. Exal­tats, la van cri­ti­car, entre altres, Antoni Poveda, pri­mer secre­tari del Baix Llo­bre­gat; Xavier Amor, pri­mer secre­tari del Maresme i pre­si­dent de la Fede­ració de Muni­ci­pis de Bar­ce­lona, i Fer­ran Pedret, dipu­tat al Par­la­ment i líder de la fede­ració de Bar­ce­lona. Amb el Baix Llo­bre­gat ja n'hi hau­ria hagut prou. Això és el PSOE, senyors, van venir a dir. I el somni fugaç i absurd d'una nit d'estiu es va dis­sol­dre en les aigües de la resig­nació his­pana.