Morts damunt la taula

Afor­tu­na­da­ment, un dels espec­tres que no obse­deix el sobi­ra­nisme català és el de la violència. És cert que a vega­des es fan referències a aquesta pos­si­bi­li­tat. L'Hèctor López Bofill, per exem­ple, va escriure a Twit­ter el 17 de juny, després de l'assas­si­nat de la dipu­tada anti -Bre­xit Jo Cox: “L'assas­si­nat de #JoCox « https://​twitter.​com/​hashtag/​JoCox?​src=hash » demos­tra que, per desgràcia, tota trans­for­mació cons­ti­tu­ci­o­nal pro­funda demana morts.” Ine­vi­ta­ble­ment, alguna gent es va escan­da­lit­zar i López Bofill va haver d'acla­rir que no desitja que hi hagi morts, sinó mos­trar la relació entre violència i poder cons­ti­tu­ent.

En altres tex­tos, López Bofill ha mos­trat també que la violència posa de mani­fest la res­pon­sa­bi­li­tat que implica ser sobirà. La pro­ta­go­nista de la seva novel·la Dafne abans de l'alba diu una frase antològica que evoca el pen­sa­ment de Carl Sch­mitt. Diu Dafne: “La sobi­ra­nia és la capa­ci­tat de posar morts damunt de la taula.” Això no vol dir que ser sobirà impli­qui matar, però sí que implica res­pon­sa­bi­lit­zar-se de les vides de la gent d'un ter­ri­tori con­cret.

Aques­tes invo­ca­ci­ons al que Sch­mitt en diu “la pos­si­bi­li­tat real de la mort física” són útils per fer-nos enten­dre als cata­lans que l'estat és una cosa seri­osa, una cosa que no sor­geix només d'un desig de lli­ber­tat sinó d'un exer­cici de poder real. Els últims tres-cents anys els cata­lans hem exer­cit ben poc poder d'estat i ens hi hem rela­ci­o­nat fent-nos els simpàtics o les vícti­mes, o fugint-ne a través de l'excen­tri­ci­tat ego­ista o de l'este­ti­cisme vacu. Per això, la referència a la violència és un ele­ment dis­ci­pli­na­dor que ens ajuda a enten­dre que la feina d'estat és una feina de res­pon­sa­bi­li­tat màxima.

Però si el sobi­ra­nisme no ha produït cap mort directa és també per una raó més estruc­tu­ral: que és que en el món glo­bal ja no hi ha cau­sa­li­tat entre violència i política. Men­tre que en la moder­ni­tat les guer­res per­me­tien dis­tin­gir l'amic de l'ene­mic i cons­truir els espais con­crets de la política, en la glo­ba­lit­zació, en canvi, tota la violència directa s'assem­bla al ter­ro­risme: és una violència impro­duc­tiva, mera­ment des­truc­tiva. L'assas­si­nat de Cox no va tenir cap efec­ti­vi­tat real en la decisió del Bre­xit. Va ser un acte tan bru­tal com incon­seqüent i a l'assassí ja l'han pro­ces­sat segons lleis anti­ter­ro­ris­tes.

La part nega­tiva d'aquesta manca de cau­sa­li­tat és que els con­flic­tes en la glo­ba­lit­zació s'eter­nit­zen, perquè les guer­res que hau­rien de resol­dre'ls cap a una banda o cap a una altra no tenen inici ni final. La part posi­tiva és que, almenys en el nos­tre cas, és real­ment impro­ba­ble que veiem crims de sang i, per tant, podrem con­ti­nuar dedi­cant els esforços a les bata­lles a nivell diplomàtic, legal, mediàtic i finan­cer.