Petits herois anònims

Nàpols és una ciutat bruta com poques n'hi ha. Fins i tot sota un estàndard no europeu la imatge que dóna és la d'una ciutat deixada. El trànsit caòtic, les artèries viàries col·lapsades. Edificis que amenacen ruïna i grans infraestructures públiques que denoten la manca de recursos o, pitjor, el seu mal ús. Tanmateix, per a un mediterrani de peu, aquesta és també una ciutat que enamora. Amb aquest to festiu, distès. Amb la gent amunt i avall a tota hora, particularment als vespres, quan la xafogor insofrible remet i permet que les famílies es llencin als carrers a prendre un gelat o a passejar pel passeig marítim. Més al nord es troba el casc antic, el carrer Toledo i tots aquests carrers enrevessats que semblarien una Barceloneta expandida més enllà dels seus límits. Al sud, el port amb el Vesuvi al darrere. Potser tenen raó els napolitans, des d'aquí la ciutat evoca certament la façana de Barcelona.

Un dissabte de juliol un dels professors locals ens aplega a un quants i ens du a fer una visita per les propietats confiscades a la Camorra. En primer lloc ens du a un amfiteatre romà mig restaurat, el servei de bar del qual el gestiona l'associació anti-màfia local. El cap de l'associació fa lloança de les riqueses naturals, històriques i culturals de la regió. Després prossegueix per un elogi absolut cap als borbons i deriva en una lliçó, llarga, sobre el fenomen mafiós com a fet cultural. El tour continua amb la visita d'una propietat expropiada, ara reconvertida en empresa social i centre recreatiu. Quan arriba l'hora del sopar, novament en un restaurant de l'associació, es produeixen les confidències.

La periodista que ens ha acompanyat fins aquí ens explica el que va representar la dècada dels noranta. Època de grans esperances en la lluita contra la corrupció. També anys dels atemptats contra els jutges Borselino i Falcone. Després vindria Berlusconi i tot tornaria on estava. Ella va voler quedar-se a la seva terra i, des del periodisme, construir el seu petit racó de món millor. La resta dels seus companys, poc a poc, van anar emigrant. La cultura mafiosa, diu, t'embolcalla, ja rarament mata. Ara compra voluntats amb diners que amaga en paradisos fiscals i que entren de manera polida en hotels i en restaurants, en negocis de tota la vida i en els partits que governen. Davant de la cultura mafiosa el fill tonto del capitost local troba feina i les manifestacions de rebuig són desaconsellades pels mateixos veïns. El periodisme d'investigació desapareix: primer sota la pressió dels directors de diari, després per l'autocensura. L'amiga periodista ja només creu en els fiscals valents i en personatges com el cap de l'associació local que ens ha dut per aquestes terres. A mi m'ha fet creure més aviat en els petits herois anònims com ella.