Canvi de nom

El meu admi­rat amic, l'arxi­ver are­nyenc Josep Maria Pons Guri, quan ja era gran, solia dir sense manies tot el que pen­sava. “Alguns deuen asse­gu­rar –con­fes­sava– que ja faig catúfols. Però jo, men­tres­tant, ja l'he dita.” Jo no tinc, ni de molt, la noran­tena d'anys de l'avi Pons, ara ja tras­pas­sat, quan feia aques­tes afir­ma­ci­ons, ni el seu pres­tigi. Estic a l'inici de la dècada dels setanta, però con­fesso que sem­pre m'ha agra­dat dir el que vull sense que m'ho dicti ningú. No és, doncs, un pro­blema de fer catúfols. Pot­ser seria millor callar davant de deter­mi­nats fets i seguir el cor­rent, com d'altres. D'acord. Però reco­nec que algu­nes coses em fan gràcia i no em puc sos­treure de comen­tar-les. El canvi de nom que la majo­ria dels meus col·legues (o excol·legues?) han apli­cat al vell par­tit de Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya, m'ha fet pen­sar força. A veure. En aquesta vida tots per­ta­nyem a una família. Ara que tanta gent es diver­teix bus­cant en els arxius els seus avant­pas­sats i for­mant extensíssims i com­pletíssims arbres genealògics, voleu dir que si anéssim aga­fant indi­vi­du­al­ment cadas­cun dels mem­bres i n'ana­litzéssim la seva tra­jectòria no ens cau­ria, alguna vegada, la cara de ver­go­nya? I davant d'algun fet d'aquests con­tras­tat –que a totes les famílies hi és, desen­ga­nyem-nos– ens estri­pem les ves­ti­men­tes, ens cobrim la testa de cen­dra i can­viem el nom de la família? Jo crec que no. (Deixo de banda les pos­si­bi­li­tats judi­ci­als de can­viar l'ordre dels cognoms i tots aquests invents d'ara, pen­sats perquè els his­to­ri­a­dors no tin­guem fàcil la iden­ti­fi­cació dels nos­tres per­so­nat­ges). Jo crec que supor­tem estoi­ca­ment la presència, pas­sada o pre­sent, d'algun furóncol fami­liar i inten­tem com­pen­sar allò que no ens n'agrada millo­rant les nos­tres actu­a­ci­ons. Em sem­bla que és el que tocava fer. La paraula con­vergència, d'altra banda, era un sinònim ente­ne­dor de con­fluència, que donava per supo­sat un deno­mi­na­dor on coin­ci­dia tot­hom sal­vant, és clar, les peti­tes diver­si­tats. No farem més pecats d'ara enda­vant? En la pràctica mer­can­til hem vist, una vegada i una altra, com les empre­ses, quan els interessa, can­vien de nom. Sovint tot això fa olor de cre­mat. Havíem de fer igual? Havíem d'imi­tar allò dels nens de la classe quan algú els passa comp­tes d'alguna mali­feta? “Jo no hi era!” Què volen que els digui. Si tocava rege­ne­rar la filo­so­fia i les acti­tuds, ben­vin­guda la rege­ne­ració. M'hi apunto. El canvi de nom, però, al meu veure, és abso­lu­ta­ment gratuït. Ja sé què n'hau­ria dit en Josep Pla.