Amb la CUP o sense

Elec­to­ral­ment, qui se la juga més en unes elec­ci­ons avançades no és el nou Par­tit Demòcrata, sinó la CUP. Si fra­cassa la qüestió de con­fiança del mes de setem­bre, les urnes hau­ran de deci­dir qui se'n va a la pape­rera de la història, si Car­les Puig­de­mont o els cupai­res que l'han fet caure en vir­tut d'una estratègia total­ment incom­pren­si­ble per a la immensa majo­ria de l'elec­to­rat.

Els deu escons de la CUP es van acon­se­guir gràcies a una acció política i par­la­mentària bri­llant dels ante­ri­ors dipu­tats, encapçalats per David Fernàndez. Això vol dir que els elec­tors van votar amb el bagatge de l'abraçada entre Fernàndez i Artur Mas, i amb la pers­pec­tiva d'una estratègia uni­ta­rista pel que fa al procés d'eman­ci­pació política d'aquest país. “La CUP no fallarà”, deien els líders cupai­res a cada míting, ales­ho­res pro­ta­go­nit­zats per Anto­nio Baños.

Però, com a la faula de l'escorpí i la gra­nota, no està gens clar que la direcció de la CUP tin­gui en compte raons d'opor­tu­ni­tat elec­to­ral a l'hora de fer caure –o no– el govern de Junts pel Sí. Dit això, des­truir un segon pre­si­dent, dins del mateix any, en l'actual con­text polític és un cop de mà inex­pli­ca­ble a l'estratègia de l'Estat, tan explícita­ment reflec­tida en les con­ver­ses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso.

Puig­de­mont no rega­larà fotos de nego­ci­a­ci­ons agòniques a la CUP. Després del dal­ta­baix del pres­su­post, a l'actual pre­si­dent només li queda con­fiar en el sen­tit comú dels cupai­res o, alter­na­ti­va­ment, en una acti­tud de fer­mesa que li per­meti afron­tar amb garan­ties un nou procés elec­to­ral. I ales­ho­res sí que entrarà en joc el per­fil pre­si­den­cial de Car­les Puig­de­mont i Oriol Jun­que­ras, els dos can­di­dats que es dis­pu­ta­ran la següent fase d'un procés que s'acosta, ine­xo­ra­ble­ment, al moment deci­siu de la rup­tura amb l'Estat espa­nyol. Amb la CUP o sense.