Els llibres i el temps

Arran d'una mudança de domi­cili, fa dues set­ma­nes que estic des­em­pa­que­tant els meus lli­bres. És una feina inci­tant i peri­llosa, a parts iguals. I també un sever exer­cici d'intros­pecció. Com que em mudo a un lloc més petit, he de deci­dir quins lli­bres des­carto. Var­gas Llosa ha expli­cat que té una bibli­o­teca de 3.000 lli­bres. Ni un de més. I que si un nou lli­bre no pot des­plaçar per qua­li­tat algun d'aquests 3.000 volums que con­fi­gu­ren el seu cànon par­ti­cu­lar, és rega­lat. Em costa des­fer-me d'aquells lli­bres que, si bé no han aguan­tat el pas del temps, per a mi van ser molt impor­tants durant una època. Reor­de­nar la teva bibli­o­teca també com­porta moments inun­dats de llum negra. Com quan després d'arren­gle­rar una tira­llonga de lli­bres que has lle­git però que ja no en recor­des el con­tin­gut, pen­ses: “Ah, que savi que seria si sabés tot el que en algun moment he sabut!”. Rede­fi­nir la teva bibli­o­teca també vol dir afron­tar el mirall. M'adono que m'he fet gran perquè ja no com­pro lli­bres per guar­dar-los “per més enda­vant”. De jove, tenir un lli­bre em tran­quil·lit­zava: el volum estava allà, a prop meu, per ser lle­git en qual­se­vol moment. Ara, quan palpo els bar­rots d'aquesta gàbia d'or que és la meva bibli­o­teca, em fa por comp­tar els anys que neces­si­ta­ria per lle­gir tot allò que tinc i que encara no he lle­git. Una altra clepsi­dra marca el pas del temps: les ganes (i la por) de relle­gir alguns lli­bres. Relle­geixo Miquel Pai­rolí en un die­tari en què parla de la relec­tura: “Com que lle­gir és viure, relle­gir és tor­nar a viure, i aquest no és pas un exer­cici inno­cent”.