No, és no

Una de les acti­vi­tats més gra­ti­fi­cants és com­par­tir una xer­rada amb un grup d'estu­di­ants d'una escola, d'una uni­ver­si­tat o d'un ins­ti­tut. Per falta de temps en faig poques, però de tant en tant en puc encai­xar alguna. Fa pocs dies em varen con­vi­dar per par­lar de comu­ni­cació de cri­sis al cen­tre ESIC davant d'una vin­tena de joves de dife­rents països. I un cop mes l'experiència va val­dre la pena. Pri­mer perquè per als que ja fa dècades que ens dedi­quem a aquesta feina, com­par­tir experiències amb gent jove és una càrrega d'ener­gia i conei­xe­ment impa­ga­ble. Però també perquè es un toc de rea­lisme bru­tal, una fue­tada a la cara que et torna a la rea­li­tat dis­fres­sada dar­rere la taula del des­patx.

Entre els temes que varen sor­tir durant el debat sobre com s'ha de recon­duir una crisi, hi havia l'epidèmia d'agres­si­ons sexu­als als san­fer­mi­nes i d'altres fes­tes ano­me­na­des popu­lars on la beguda i les mans cor­ren a dojo. El grup estava for­mat molt majo­ritària­ment per noies i hi ha haver coin­cidència plena a ava­lar l'expressió “no, és no”. Però a par­tir d'aquí i quan es dis­cu­tia sobre els efec­tes per la imatge de l'esde­ve­ni­ment, el mosaic de mati­sos era tan ampli com impos­si­ble de resu­mir. Segons el país de pro­cedència, les seves experiències vitals o l'entorn fami­liar i d'amics, la visió de l'opi­na­dor era dife­rent o incor­po­rava vari­ants, totes prou interes­sants. Després d'haver escol­tat i lle­git aquests dies afir­ma­ci­ons escul­pi­des en pedra picada sobre el tema, assis­tir a un inter­canvi de punts de vista tan variat em va fer pen­sar en l'immens error d'aquells que pon­ti­fi­quen autoimbuïts de la infal·libi­li­tat. Pot­ser si de tant en tant bai­xem del púlpit bala­dre­jaríem menys.