No són tan burros

Hi ha la creença i la tendència en aquest país tan petit, de cam­pa­nar i cam­pa­nar veí, a mag­ni­fi­car la bèstia. A pen­sar que a Espa­nya qui no ens rebenta, ens esclafa. Això genera un cert res­pecte i una molta por. I així anem. I està bé, en part, que així sigui, perquè la història demos­tra que, quan es dei­xen anar, el resul­tat és una estesa de cadàvers. I què som nosal­tres? Quedi dit sense cor­recció política, perquè les coses són com són. Per això, ara que la majo­ria del Par­la­ment i del país tenen clar que cal anar al dret, cada jugada és mesu­rada i apa­mada. Tot i que no n'hi ha per a tant. Con­vergència i Esquerra volien deso­beir amb l'apro­vació de les con­clu­si­ons de la comissió del procés cons­ti­tu­ent. Però, alhora, cal­cu­la­ven cada gest i cada ester­nut no fos que anes­sin massa lluny. Mai ningú ha patit tant a l'hora d'apro­var una reso­lució. Que no sigui la comissió que la pre­senti, mirem de sal­var la mesa del Par­la­ment, mirem que no pren­gui mal la pre­si­denta, mirem de sal­var de pas el sol­dat Ryan, també. No calia tanta pre­caució i tan­tes esto­va­lles. Perquè ací tot són recels i neguits... però allà també. No ho hem entès encara. Espa­nya no és Tur­quia. O no vol ser Tur­quia. Ense­nyen més els ullals que mos­se­guen. Per això, ahir el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va sus­pen­dre l'apro­vació de les con­clu­si­ons de la comissió del procés cons­ti­tu­ent (a qui importa?), però no va anar més enllà. No va impul­sar la presó con­tra Carme For­ca­dell. A veure si n'apre­nem. Foc a la bar­raca, home, que nego­ci­a­ran!