L'Emporda-net, límits

Explica Antoni Puig­verd, escrip­tor nat a la Bis­bal, que quan era petit anava amb l'àvia a dir un pare­nos­tre a l'ermita de Cas­tell d'Empordà, llo­gar­ret a dos km al nord de la capi­tal del Baix; i que la dona, com si els de la Bis­bal estricte no hi fos­sin, deia que “ana­ven a l'Empordà”. Josep Pla escriu que tots els dar­re­res de la serra de Rodes –Llançà, Port­bou...– és Valles­pir. Mira­cles de des­patx han inclòs Albanyà a l'Empordà, que ara arriba fins més enllà de Pin­caró, genuïna alta Gar­rotxa. Els de Figue­res es con­si­de­ren anímica­ment més pro­pers d'Olot o de Per­pinyà que no pas del remot Sant Feliu de Guíxols; Begur, un cul-de-sac, en el seu magí queda lluny com Vla­di­vos­tok. A l'Alt se sol tenir el Baix com un espai molt rela­ci­o­nat amb Girona: per mos­tra, s'hi han esta­blert els peri­o­dis­tes i escrip­tors bis­ba­lencs Enric Matar­ro­dona, Xavier Cor­ta­de­llas, etcètera, a més de Puig­verd. L'Enric, ara de Roses a tots el efec­tes, quan li dic que el Baix sem­bla la marina del Gironès, salta com una molla, la qual cosa fa pen­sar que alguna cosa hi ha de cert. Roses. La Roses densa, poc visi­ble rere el boom turístic i immi­gra­tori, és una peça essen­cial de l'Empordà (un dia en farem el detall), més que Cadaqués, massa afec­tada de bar­ce­lo­ni­tis i mis­ti­fi­cada per sobre­dosi d'artis­tes. Roses (Alt), té res a veure amb, posem, Tor­ro­e­lla de Montgrí (Baix)? I parem perquè només es trac­tava d'il·lus­trar una mica la duc­ti­li­tat acordeònica d'això cone­gut com a Empordà.

I és que les teo­ries sobre l'Empordà als que en som de trenta-dos cognoms, als afi­ci­o­nats voca­ci­o­nals i als tras­plan­tats pas­si­o­nals que fins i tot dis­si­mu­len els seus orígens, ens tenen el cor robat. Per això, després de lle­gir el lli­bre d'Adrià Pujol Guia sen­ti­men­tal de l'Empor­da­net (Pòrtic, Bar­ce­lona 2016), no dubto a afe­gir-lo a la lleixa pre­fe­rent i més a mà, i que ja esta­bula totes les elu­cu­bra­ci­ons com­pre­ses entre Pella i For­gas i Antoni Puig­verd, i que ara seria pro­lix enu­me­rar. Pujol, de Begur, com­pen­dia amb gran eru­dició, obser­vació i intuïció mil fets, per­so­nes i oro­gra­fies de tot l'Empordà per tal d'agre­so­lar el seu objec­tiu, l'Empor­da­net, per a ell una co-marca ine­xis­tent. O de mal pre­ci­sar. Podria ser tot el Baix; o només la plana que encer­clen Montgrí, Gavar­res i mar; o, segons una tesi poc cone­guda, la llenca que limi­ten el Montgrí i el Ter actual fins a Vilo­priu. Pujol es deci­deix per l'espai que encer­cla un compàs cla­vat a Cana­post i que, aixen­ca­llat, fa la rodona per Palamós, Colo­mers, l'Estar­tit i, ai, sec­ci­ona el Gironès. He gau­dit un no dir amb el trial de la lec­tura del lli­bre i, pru­dent –em faig vell–, m'he pres bio­dra­mina per poder admi­rar de prop les bri­llants tom­ba­re­lles lingüísti­ques que Pujol exhi­beix balan­ce­jant-se en el tra­pezi de l'estil; i una culle­ra­deta de magnèsia per dige­rir indo­lent aquest magnífic menú degus­tació de cap a 300 pàgines.