Coherència?

Roma no paga traïdors; i Madrid, tam­poc. Ales­ho­res, Fran­cesc Homs s'ha que­dat com la núvia aban­do­nada, amb el ram però sense la decla­ració d'amor. Del grup propi, ni par­lar-ne, tot i que dies abans els demòcra­tes/con­ver­gents havien rega­lat uns inex­pli­ca­bles vots als can­di­dats de la doble dreta espa­nyo­lista. I, per més des­con­cert, ara recor­re­ran al Cons­ti­tu­ci­o­nal, quan per altra banda diuen que no el reco­nei­xen. Homs i com­pa­nyia han que­dat en terra de ningú, havent d'assu­mir la pròpia inco­herència.

De tot, el millor ha estat l'esce­ni­fi­cació d'Albert Rivera i l'intent de pre­sen­tar-se com a gran home d'estat. Es pre­senta com qui mana i diri­geix el futur d'això que alguns en diuen Espa­nya. El xicot s'ha decla­rat ultra­es­pa­nyo­lista i ha mos­trat el seu orgull per haver bar­rat el pas “als que volen tren­car Espa­nya pres­cin­dint de la llei i la Cons­ti­tució”, fent de la supo­sada moder­ni­tat un cant a les més ràncies essències del pri­mo­ri­ve­risme.

Endin­sats al labe­rint ali­men­tat per un munt d'incer­te­ses, tot indica que no hi ha sor­ti­des lògiques i que l'Estat ha entrat en fallida tècnica, sense cap govern fort que hi pugui fer front. La ciu­ta­da­nia es sub­mer­geix en la cerimònia de la con­fusió, men­tre Rajoy es con­ver­teix en el millor imi­ta­dor dels actors de Polònia. Fora d'això, Cata­lu­nya acce­lera el rumb i es pre­para per a una pugna de màxima mag­ni­tud. Som a la qua­dra­tura del cer­cle.

Encara que Rivera pre­su­meixi de car­tes ama­ga­des, no és més que la jugada d'un truà, sense pre­sent i menys futur. Ens agradi o no, tot depèn de soci­a­lis­tes i pode­mi­tes i la seva capa­ci­tat per aguan­tar la coherència. Qui en dóna més?