Idees perilloses

Les notícies n'han anat ple­nes: un grup de nois ale­manys de colònia de vacan­ces han pro­ta­go­nit­zat a la Platja d'Aro una flash­mob amb un resul­tat no desit­jat pels orga­nit­za­dors. Excuso d'expli­car què és un –o una?– flash­mob, terme prou d'actu­a­li­tat. I quin resul­tat s'espe­rava? Diver­tir-se, fer una gràcia, cri­dar l'atenció. En l'ori­gen d'aquesta mena d'acti­vi­tats hi ha objec­tius comer­ci­als, pro­pa­gandístics. No era el cas pre­sent. El resul­tat és cone­gut. Tot i que encara no se sap amb pre­cisió quina metxa en con­cret va enge­gar el des­as­tre, en un moment de màxima afluència en el pas­seig marítim algú va con­fon­dre l'acció amb una alarma ter­ro­rista, i el pànic es va esten­dre com la pólvora, i per­do­nin el tòpic.

La pri­mera con­clusió és per cons­ta­tar un fet ja estu­diat pels sociòlegs: en casos d'acci­ons en grans aglo­me­ra­ci­ons huma­nes pot arri­bar a ser més per­ju­di­cial la reacció de les per­so­nes que el fet moti­va­dor en si mateix. S'ha vist en esta­dis espor­tius, en sales de fes­tes, en con­certs i aplecs mul­ti­tu­di­na­ris: el pànic col·lec­tiu acaba fent més vícti­mes que l'acció ini­cial; amb la histèria i el des­con­trol, ati­ats a fugir, mal que de forma tran­sitòria per­duda irre­me­ia­ble­ment la raci­o­na­li­tat, els humans es tre­pit­gen entre ells, s'escla­fen, s'ofe­guen. És un his­to­rial cone­gut que ara no cal des­gra­nar.

A LA Platja d'Aro –jo no hi era però els que ho van viure m'ho han con­tat–, la gent aban­do­nava pre­ci­pi­ta­da­ment les ter­ras­ses dels res­tau­rants tirant enlaire tau­les i cadi­res, dei­xant-s'ho tot,
car­te­res, mòbils, claus, espar­de­nyes. Diuen que fins i tot algú es va dei­xar la cri­a­tura de bol­quers, tot i que aquest detall cal posar-lo en reserva perquè no el tinc degu­da­ment con­tras­tat, ai, també és prou sabut com la infor­mació pas­sada de l'un a l'altre dis­tor­si­ona els fets, els exa­gera, els hiper­tro­fia; vet aquí un altre aspecte de la qüestió, des de quina pulsió emo­ci­o­nal la gent –en el mateix moment o més tard, però sem­pre per referència a d'altres–, sense pre­o­cu­par-se si és veri­tat o no, és capaç de dir que hi va haver trets d'armes de foc, que s'havien vist fusells d'assalt… Per cri­dar l'atenció? Per donar-se importància? Per la il·lusió d'haver vis­cut un epi­sodi excep­ci­o­nal que els ha tret de la rutina quo­ti­di­ana? Tots ple­gats som men­tal­ment tan incon­sis­tents? El des­as­tre –com l'escàndol– té un atrac­tiu irre­sis­ti­ble per a les ments des­va­ga­des, que són mol­tes més del que des de tants bonis­mes mediàtics –i polítics– es pretén.

Les expli­ca­ci­ons de la gent, ja pas­sada la imme­di­a­tesa de l'ensurt, ten­dei­xen, com sem­pre, a l'aspersió en altres direc­ci­ons. Tot­hom amb qui he par­lat va obser­var el feno­men des de casa, i si eren en un local públic es van que­dar asse­guts, estu­pe­fac­tes i aco­llo­nits però sense córrer, sense afe­gir-se a la histèria col·lec­tiva. No m'ha dit ningú que ell hagués sor­tit per cames. L'expli­cació més freqüent és que en l'ori­gen de l'estam­pida hi havia la comu­ni­tat turística fran­cesa, espe­ci­al­ment sen­si­bi­lit­zada pel feno­men ter­ro­rista després dels fets recents a Niça, al Bata­clan de París i als altres llocs on s'han produït atacs, i que els altres, de forma primària­ment reac­tiva, s'hi van afe­gir.

El cas obre una expec­ta­tiva inqui­e­tant: no calen armes ni explo­sius, n'hi ha prou gene­rant el pànic per arri­bar a un efecte molt sem­blant. La vir­tu­a­li­tat és una de les dimen­si­ons carac­terísti­ques dels temps que vivim, i té un punt d'insòlit que no hagi tras­pas­sat el seu medi en direcció a la dimensió real de l'existència. El cibe­ra­tac fa temps que dis­posa de carta de natu­ra­lesa, però encara no la idea de l'assalt físic sense assalt en si. Els fets de la Platja d'Aro pro­por­ci­o­nen un model per­fecte. El des­as­tre no ha estat més gran perquè hi havia molt ter­reny obert d'esca­patòria, però si això s'hagués produït en un local tan­cat, pot­ser estaríem par­lant de dese­nes de morts. No és la meva intenció donar idees als llam­pats –que no cal, perquè un tret intrínsec de la pulsió anti­so­cial és la gene­ració cons­tant de noves estratègies–, sinó al con­trari, recor­dar als res­pon­sa­bles de la segu­re­tat pública les con­di­ci­ons de les soci­e­tats actu­als, els rep­tes de la soci­a­lit­zació de l'oci, de l'oferta d'acti­vi­tats acces­si­ble a una majo­ria de població ini­ma­gi­na­ble no fa gai­res anys.

És hora de medi­tar en pro­fun­di­tat quins ide­a­ris morals, quins objec­tius per­so­nals i col·lec­tius estem aju­dant a cons­truir entre tots aquests últims anys de con­ques­tes tec­nològiques impen­sa­bles, i en expansió crei­xent. És l'hora de la con­nexió entre els filòsofs i els ges­tors públics.