De derrota en derrota

Mari­ano Rajoy no se la juga avui. Té garan­tit el fracàs, i ho sap. Ell i tot­hom. El can­di­dat del Par­tit Popu­lar no ha fet ni un gest per convèncer Pedro Sánchez i el PSOE. Cent setanta dipu­tats en són molts, però no prou. L'aritmètica par­la­mentària és infle­xi­ble. L'única cosa que ha fet el PP, l'únic esforç, és lli­gar un pacte amb Ciu­ta­dans molt sem­blant al que Ciu­ta­dans va nego­ciar amb el PSOE l'ante­rior legis­la­tura. En una soci­e­tat nor­mal i rao­na­ble amb això n'hi hau­ria prou. A Espa­nya, no. Allà ningú es mira què és pacta sinó qui mana. O és dels “meus” o és dels “altres”. Els apri­o­ris­mes i les des­qua­li­fi­ca­ci­ons són totals. Tot són espa­nyols –“cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes”, en diuen ells, tret de Pablo Igle­sias, que es pro­clama “molt espa­nyol”–, però se'n foten, d'Espa­nya i dels espa­nyols. I només pen­sen en ells. Per això, Rajoy és incapaç de fer ges­tos sin­cers per gua­nyar-se l'abs­tenció del PSOE. I per això, els soci­a­lis­tes no con­si­de­ren ara de cap manera faci­li­tar la inves­ti­dura de Rajoy. Per això igual­ment quan el PP governa amb majo­ria abso­luta és una màquina cor­ro­siva de poder, i per això i per aca­bar quan el PSOE ha gover­nat amb majo­ria abso­luta no ha dei­xat créixer ni l'herba. La der­rota de Mari­ano Rajoy és un fet indis­cu­ti­ble. Perdrà aquesta pri­mera tanda. I caldrà veure lla­vors què passa en la segona. Perquè n'hi haurà de segona. Només hi ha una cosa clara. Allò que afirma el PSOE no pot ser: “Ni Rajoy ni Sánchez ni elec­ci­ons”, diuen. Pot­ser Mari­ano Rajoy gua­nyarà la segona.