Confiança

Com que no hi havia, a pri­mers de juny, una majo­ria par­la­mentària sufi­ci­ent

per apro­var els pres­su­pos­tos, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va deci­dir sot­me­tre's a una moció de con­fiança al cap de qua­tre mesos. Sort que “tenim pressa” i “anem pas­sant”, perquè qual­se­vol podria pen­sar que la cosa està ben empan­ta­ne­gada. A hores d'ara, no hi ha con­fiança garan­tida ni pres­su­pos­tos encar­ri­lats, ni tan sols sem­bla evi­dent a tot­hom la relació entre això i allò. L'acti­tud de la CUP, l'única for­mació en teo­ria dis­po­sada a donar suport al govern, és, com de cos­tum, extra­va­gant: nego­ciar sepa­ra­da­ment con­fiança i pres­su­pos­tos. Ve a ser com aquell qui es casa amb una dona i, a l'hora de donar el sí, li adver­teix que pre­fe­reix tenir fills amb la veïna; això, fins i tot en un règim tri­bal, ja es veu que no aca­barà bé. La pri­mera vegada que algú t'enga­nya, pot­ser no és culpa teva; la segona, segur que sí. Als matei­xos que van acon­se­guir enviar el pre­si­dent Mas a “la pape­rera de la història” –són parau­les seves–, els vin­dria molt de gust repe­tir la jugada. El mètode sem­pre és el mateix: pro­lon­gar inde­fi­ni­da­ment les nego­ci­a­ci­ons, des­gas­tar i impe­dir gover­nar. Són així de pre­vi­si­bles, i no pot ser que els altres no ho vegin. Un govern amb un pro­jecte tan ambiciós i tan poc marge de mani­o­bra no pot durar gaire; men­tre cerca la con­fiança dels qui el volen ender­ro­car, perd la dels qui l'han votat. Gover­nar no és actuar sub­or­di­nat a fulls de ruta de fan­ta­sia, sinó saber en tot moment què es pot fer i què no, i amb qui és compta i amb qui no.