Sánchez se'n va

Pedro Sánchez va jugar fort fins al dar­rer minut, però anit va per­dre la par­tida. Va plan­te­jar el comitè fede­ral com un tot o res: o congrés extra­or­di­nari i govern alter­na­tiu o ges­tora i aval al PP perquè governi. I, final­ment, es va impo­sar una comissió política que serà la que diri­girà el PSOE a par­tir d'ara. “Ha estat un orgull i un honor ser secre­tari gene­ral. És un orgull i un honor mili­tar en aquest par­tit. I seré lle­ial.” Amb un posat molt seriós va com­parèixer pri­mer davant el comitè fede­ral i després davant la premsa per anun­ciar que es ren­dia, donant per fet que l'esce­nari que s'obre ara és el d'una abs­tenció en una inves­ti­dura de Mari­ano Rajoy. “Ja vaig adver­tir que no podia admi­nis­trar una decisió que no com­par­tia”, insis­tia durant el comiat.

Aquesta, de fet, serà la següent bata­lla que lliu­rarà el par­tit en un pro­per comitè fede­ral que haurà de deci­dir sobre el futur de la gover­na­bi­li­tat espa­nyola. I és cert que, a hores d'ara, en això els crítics estan divi­dits. Bona part adme­ten, però, que anar a unes ter­ce­res elec­ci­ons “serà la nos­tra mort defi­ni­tiva”: “Ens enter­ra­ran vius!”, sen­ten­cien. A poc a poc, la neces­si­tat de no tor­nar a pas­sar per les urnes es va obrint pas i va ven­cent les resistències dels dis­si­dents que encara diuen ser par­ti­da­ris del “no és no” a Rajoy. “Hem arri­bat a un punt que, fem el que fem, tot ens fa mal”, ha dei­xat caure en més d'una ocasió el basc Edu­ardo Madina, si bé –com la majo­ria de cares visi­bles del PSOE– segueix sense dir quina és la solució. I amb el caos de comitè d'ahir, aquest dilema tam­poc no va obte­nir res­posta.

Sánchez, si més no, va dir adéu al lide­ratge després que la seva pro­posta de cele­brar un congrés exprés els dies 12 i 13 de novem­bre, amb unes primàries el 23 d'octu­bre per esco­llir el líder, fos der­ro­tada per 132 vots a favor i 107 en con­tra. La dimissió supo­sava el final d'una llarga i agònica jor­nada de comitè fede­ral en què, a banda que els dis­si­dents van acon­se­guir el seu objec­tiu, desa­llot­jar del càrrec Sánchez, també es va cer­ti­fi­car que el PSOE està tren­cat, esber­lat, esbo­ci­nat.

Es va veure dins el sanedrí i també de por­tes enfora, on cen­te­nars de mili­tants –majo­ritària­ment afins a Sánchez– es van con­cen­trar tot el dia per escri­das­sar els crítics. I alguns van ser per­se­guits i asset­jats men­tre se'ls asse­nya­lava com a “fei­xis­tes”, “covards” i “traïdors”. “Sánchez sí, Susana no”, “Això no és la seu del PP!”, cla­mava la militància, per­so­na­lit­zant en la pre­si­denta anda­lusa, i també en Madina i altres des­ta­cats barons del PSOE, el “cop d'estat” con­tra el ja exse­cre­tari gene­ral. Hi va haver crits i algu­nes dis­cus­si­ons força aca­lo­ra­des entre segui­dors dels dos bàndols. Però, sobre­tot, ahir, a Fer­raz hi havia més mili­tants i sim­pa­tit­zants que en qual­se­vol de les dar­re­res nits elec­to­rals.

I men­tres­tant a dins s'anava desen­vo­lu­pant una reunió far­cida de reces­sos i cor­re­dis­ses. Gai­rebé dotze hores d'una tensa tro­bada en què només els va fal­tar deci­dir com es repar­teix l'herència i “qui es queda el puny i qui es queda la rosa”, els símbols d'un par­tit cen­te­nari que ahir es va enro­car en posi­ci­ons irre­con­ci­li­a­bles, lamen­ta­ven vete­rans d'una banda i de l'altra. “No aixe­ca­rem el cap en molt de temps”, hi afe­gien.

“El PSOE està tren­cat, això ja no té cap solució.” José Anto­nio Pérez Tapias, un diri­gent d'Izqui­erda Soci­a­lista (IS) –l'únic cor­rent crític que fins ahir es reco­nei­xia dins la for­mació–, va sor­tir deso­lat quan va com­pro­var que la reunió s'havia con­ver­tit en un orgue de gats, un bucle del qual ningú era capaç de sor­tir. Ho deia un soci­a­lista, que en el seu dia es va enfron­tar a Sánchez en les primàries però que ahir defen­sava bona part de les seves tesis. “He vist com­por­ta­ments sec­ta­ris i into­le­rants de part de tots”, subrat­llava l'andalús, que va deci­dir plan­tar-se i mar­xar cap a casa.

Un i altres es van enre­dar en dis­cus­si­ons pro­ce­di­men­tals, jurídiques i d'inter­pre­tació de regla­ment: sobre la com­po­sició de la mesa, sobre què es votava i sobre si es dei­xava votar els mem­bres d'una exe­cu­tiva que els crítics no reco­nei­xien... “Tu ja no ets el meu secre­tari gene­ral”, li hau­ria etzi­bat l'ara­gonès Javier Lambán a Sánchez en la reunió. Tot ple­gat, un embo­lic; si bé eren peti­tes bata­lles gua­nya­des pels de Fer­raz, que, a mesura que avançava el dia, dona­ven oxi­gen al sec­tor de Sánchez. I hi va haver moments, però, que la nego­ci­ació s'enca­llava i sem­blava que només podia aca­bar amb una demanda als jut­jats. Les hores ana­ven pas­sant i ni tan sols hi havia ordre del dia: els de Sánchez volien votar el seu calen­dari de congrés exprés, i els seus detrac­tors insis­tien a votar un informe d'una part dels mem­bres de la comissió d'ètica i garan­ties que no tenia l'aval del sec­tor de Sánchez i que pro­pug­nava una ges­tora.

En un moment de la tarda, sem­blava que final­ment s'havia arri­bat a un punt d'acord, és a dir que es vota­ria la pro­posta de congrés, però els crítics volien que fos a mà alçada. La mesa del comitè –for­mada per dos ofi­ci­a­lis­tes i un crític– va deci­dir que la votació seria en urna. Nova­ment, els dis­si­dents es van plan­tar i van anun­ciar que no par­ti­ci­pa­rien en una “tupi­nada”. Al·lega­ven que no hi havia cap con­trol sobre qui votava i quan­tes vega­des ho feien.