Política

Guerra oberta al PSOE

Sánchez se'n va

El secretari general del PSOE dimiteix després d'una dura pugna amb els crítics, que li tomben la proposta de congrés ‘exprés'

Una gestora dirigirà un partit esberlat que ara ha de decidir sobre l'abstenció a Rajoy

Pedro Sánchez va jugar fort fins al dar­rer minut, però anit va per­dre la par­tida. Va plan­te­jar el comitè fede­ral com un tot o res: o congrés extra­or­di­nari i govern alter­na­tiu o ges­tora i aval al PP perquè governi. I, final­ment, es va impo­sar una comissió política que serà la que diri­girà el PSOE a par­tir d'ara. “Ha estat un orgull i un honor ser secre­tari gene­ral. És un orgull i un honor mili­tar en aquest par­tit. I seré lle­ial.” Amb un posat molt seriós va com­parèixer pri­mer davant el comitè fede­ral i després davant la premsa per anun­ciar que es ren­dia, donant per fet que l'esce­nari que s'obre ara és el d'una abs­tenció en una inves­ti­dura de Mari­ano Rajoy. “Ja vaig adver­tir que no podia admi­nis­trar una decisió que no com­par­tia”, insis­tia durant el comiat.

Aquesta, de fet, serà la següent bata­lla que lliu­rarà el par­tit en un pro­per comitè fede­ral que haurà de deci­dir sobre el futur de la gover­na­bi­li­tat espa­nyola. I és cert que, a hores d'ara, en això els crítics estan divi­dits. Bona part adme­ten, però, que anar a unes ter­ce­res elec­ci­ons “serà la nos­tra mort defi­ni­tiva”: “Ens enter­ra­ran vius!”, sen­ten­cien. A poc a poc, la neces­si­tat de no tor­nar a pas­sar per les urnes es va obrint pas i va ven­cent les resistències dels dis­si­dents que encara diuen ser par­ti­da­ris del “no és no” a Rajoy. “Hem arri­bat a un punt que, fem el que fem, tot ens fa mal”, ha dei­xat caure en més d'una ocasió el basc Edu­ardo Madina, si bé –com la majo­ria de cares visi­bles del PSOE– segueix sense dir quina és la solució. I amb el caos de comitè d'ahir, aquest dilema tam­poc no va obte­nir res­posta.

Sánchez, si més no, va dir adéu al lide­ratge després que la seva pro­posta de cele­brar un congrés exprés els dies 12 i 13 de novem­bre, amb unes primàries el 23 d'octu­bre per esco­llir el líder, fos der­ro­tada per 132 vots a favor i 107 en con­tra. La dimissió supo­sava el final d'una llarga i agònica jor­nada de comitè fede­ral en què, a banda que els dis­si­dents van acon­se­guir el seu objec­tiu, desa­llot­jar del càrrec Sánchez, també es va cer­ti­fi­car que el PSOE està tren­cat, esber­lat, esbo­ci­nat.

Es va veure dins el sanedrí i també de por­tes enfora, on cen­te­nars de mili­tants –majo­ritària­ment afins a Sánchez– es van con­cen­trar tot el dia per escri­das­sar els crítics. I alguns van ser per­se­guits i asset­jats men­tre se'ls asse­nya­lava com a “fei­xis­tes”, “covards” i “traïdors”. “Sánchez sí, Susana no”, “Això no és la seu del PP!”, cla­mava la militància, per­so­na­lit­zant en la pre­si­denta anda­lusa, i també en Madina i altres des­ta­cats barons del PSOE, el “cop d'estat” con­tra el ja exse­cre­tari gene­ral. Hi va haver crits i algu­nes dis­cus­si­ons força aca­lo­ra­des entre segui­dors dels dos bàndols. Però, sobre­tot, ahir, a Fer­raz hi havia més mili­tants i sim­pa­tit­zants que en qual­se­vol de les dar­re­res nits elec­to­rals.

I men­tres­tant a dins s'anava desen­vo­lu­pant una reunió far­cida de reces­sos i cor­re­dis­ses. Gai­rebé dotze hores d'una tensa tro­bada en què només els va fal­tar deci­dir com es repar­teix l'herència i “qui es queda el puny i qui es queda la rosa”, els símbols d'un par­tit cen­te­nari que ahir es va enro­car en posi­ci­ons irre­con­ci­li­a­bles, lamen­ta­ven vete­rans d'una banda i de l'altra. “No aixe­ca­rem el cap en molt de temps”, hi afe­gien.

“El PSOE està tren­cat, això ja no té cap solució.” José Anto­nio Pérez Tapias, un diri­gent d'Izqui­erda Soci­a­lista (IS) –l'únic cor­rent crític que fins ahir es reco­nei­xia dins la for­mació–, va sor­tir deso­lat quan va com­pro­var que la reunió s'havia con­ver­tit en un orgue de gats, un bucle del qual ningú era capaç de sor­tir. Ho deia un soci­a­lista, que en el seu dia es va enfron­tar a Sánchez en les primàries però que ahir defen­sava bona part de les seves tesis. “He vist com­por­ta­ments sec­ta­ris i into­le­rants de part de tots”, subrat­llava l'andalús, que va deci­dir plan­tar-se i mar­xar cap a casa.

Un i altres es van enre­dar en dis­cus­si­ons pro­ce­di­men­tals, jurídiques i d'inter­pre­tació de regla­ment: sobre la com­po­sició de la mesa, sobre què es votava i sobre si es dei­xava votar els mem­bres d'una exe­cu­tiva que els crítics no reco­nei­xien... “Tu ja no ets el meu secre­tari gene­ral”, li hau­ria etzi­bat l'ara­gonès Javier Lambán a Sánchez en la reunió. Tot ple­gat, un embo­lic; si bé eren peti­tes bata­lles gua­nya­des pels de Fer­raz, que, a mesura que avançava el dia, dona­ven oxi­gen al sec­tor de Sánchez. I hi va haver moments, però, que la nego­ci­ació s'enca­llava i sem­blava que només podia aca­bar amb una demanda als jut­jats. Les hores ana­ven pas­sant i ni tan sols hi havia ordre del dia: els de Sánchez volien votar el seu calen­dari de congrés exprés, i els seus detrac­tors insis­tien a votar un informe d'una part dels mem­bres de la comissió d'ètica i garan­ties que no tenia l'aval del sec­tor de Sánchez i que pro­pug­nava una ges­tora.

En un moment de la tarda, sem­blava que final­ment s'havia arri­bat a un punt d'acord, és a dir que es vota­ria la pro­posta de congrés, però els crítics volien que fos a mà alçada. La mesa del comitè –for­mada per dos ofi­ci­a­lis­tes i un crític– va deci­dir que la votació seria en urna. Nova­ment, els dis­si­dents es van plan­tar i van anun­ciar que no par­ti­ci­pa­rien en una “tupi­nada”. Al·lega­ven que no hi havia cap con­trol sobre qui votava i quan­tes vega­des ho feien.

Moció de cen­sura

La tren­ca­dissa va arri­bar a l'extrem que els adver­sa­ris de Sánchez van ini­ciar una reco­llida de fir­mes per pre­sen­tar una moció de cen­sura en aquell mateix moment. Van obte­nir 150 suports dels 253 diri­gents acre­di­tats. Si bé la moció no va anar enlloc, va ser­vir per demos­trar, doncs, que tenien majo­ria abso­luta. Ara ja sí s'albi­rava el final de Sánchez. I quan sem­blava que es tor­nava a entrar en un nou cer­cle viciós, els crítics –veient-se forts– van accep­tar votar el congrés exprés, però en obert; res d'urnes. I va arri­bar la der­rota, i la ges­tora. Anit se seguia votant la com­po­sició de l'òrgan, que estarà pre­si­dit pel pre­si­dent d'Astúries, Javier Fernández, un diri­gent que con­serva certa auto­ri­tat i al qual li tocarà la deli­cada tasca de cosir el que entre tots han des­co­sit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia