Què se'n sap, dels soldats?

Dilluns, vuit del matí. Sota el Cul de la Lle­ona s'hi han aple­gat una cin­quan­tena de per­so­nes, amb els bas­tons i la roba ade­quada per ini­ciar una marxa de poc més d'una hora. No és un dia ni una hora per tirar coets i la mit­jana d'edat se'n res­sent nota­ble­ment. Pre­do­mina el per­so­nal que ja dis­fruta de la tar­geta dau­rada i de pesos pesants de la política se'n veuen pocs. Ambi­ent fes­tiu, d'aplec, amb algu­nes dis­fres­ses per treure dra­ma­tisme a tot ple­gat. Qui més qui menys té clar que “l'exèrcit d'ocu­pació” tam­poc serà tan ruc per enfron­tar-se amb pacífics excur­si­o­nis­tes pro­te­gits per dese­nes de càmeres i gra­va­do­res, armes tant o més efi­ca­ces que les altres.

A la mateixa hora, a la plaça de l'Església de Celrà l'ambi­ent és simi­lar, es res­pira entu­si­asme i parau­les com ocu­pació, invasió, exèrcit popu­lar o inde­pendència aca­ro­nen les ore­lles d'una setan­tena de per­so­nes que com­par­tei­xen la fe anti­mi­li­ta­rista i anti­es­pa­nyola. El dia és magnífic, fa sol, la tem­pe­ra­tura és per­fecta per cami­nar i als mar­ges ja tre­uen el bec els espàrrecs. Uns per un cos­tat i els altres per l'altre, arri­ben al bosc i enfi­len amb par­simònia –l'edat no per­dona– els pri­mers pen­dents. Que se'n sap alguna cosa, dels sol­dats? La pre­gunta no obté res­posta fins a arri­bar al cim de Sant Miquel, on cir­cula el rumor (els de Celrà han arri­bat deu minuts abans) que se'ls ha vist per la zona dels Àngels. A l'ombra del cas­tell, la gent treu els entre­pans i es dis­posa a escol­tar els par­la­ments de rigor. Fetes les pro­cla­mes, algú pre­gunta: “I ara què?” Doncs res, girar cua i dis­fru­tar d'una magnífica jor­nada per pas­se­jar per les Gavar­res.