crònica
diada de l'11-S
“«Nice day»” i “molts ànims”
Independència i democràcia són, amb diferència, les dues paraules que els turistes que ahir es passejaven pel centre de Barcelona vinculaven més a la celebració de la Diada. No ens enganyem, més difícil és que a partir d’aquí construeixin un discurs sobre els orígens de l’Onze de Setembre. Ni tan sols els que viatjaven amb guia turístic, perquè no és que els donin massa explicacions. “Les qüestions polítiques no són la prioritat. Els turistes venen a Barcelona per veure l’arquitectura, els seus carrers i gaudir de la gastronomia”, opinava un guia que portava un grup d’anglesos, certament més interessats a quarts d’una del migdia a posar tots els esforços a triar entre un generós assortiment de tapes en una terrassa en ple passeig de Gràcia. Les desenes d’atrafegats voluntaris de l’ANC penjant domassos del sí, recollint adhesions per a les entitats sobiranistes o venent les samarretes que es movien al seu voltant els devien semblar una part més de la seva definició “nice day in Barcelona”.
Més sort va tenir un altre grup a l’altra banda del mateix passeig de Gràcia. La Sushie feia la Ruta Gaudí en 24 hores a una vintena de turistes de Corea del Sud. La Diada no la va fer canviar el pla previst: matí, casa Batlló i la Pedrera i tarda, Sagrada Família i Park Güell. Tot el contrari, va aprofitar el matí de mobilització independentista al centre de la ciutat per explicar-los una mica les aspiracions de Catalunya de tenir un estat propi i poder administrar els recursos propis, sense dependre de l’Estat.
“Tinc l’avantatge que fa gairebé dos anys que visc a Barcelona. Els meus amics catalans me’n parlen i sé una mica de què va”, explicava la guia, que va venir per estudiar i ara a més acompanya grups de turistes del seu país. “Què els explico? Doncs que Catalunya té una cultura pròpia, una llengua pròpia i uns costums propis, i que la gent no se sent prou respectada pel govern espanyol”, resumia la Sushie. Curiosament la seva explicació sobre la casa Batlló, que acompanya de dibuixos perquè s’entengui millor, s’acaba amb el popular logo del Chupa Chups. L’edifici i el dolç són de la família Bernat, explica als turistes.
A pocs metres dels turistes anglesos fans de les tapes i dels coreans atents a les explicacions de la Sushie sobre Gaudí i els seus mecenes, en Lamine aprofitava l’ocasió per vendre paraigües i estelades. “És un dia molt important per Catalunya, perquè és un poble que reclama la democràcia total”, explica el venedor a un grup de turistes que surten de l’estació de la Renfe de Passeig de Gràcia. Venen de Sitges a passar el dia a la capital i al·lucinen amb l’ambient, amb les senyeres amunt i avall, i amb les samarretes vermelles, blanques i grogues que dibuixen la història dels últims Onze de Setembre. No li compren res, a en Lamine. Continuen cap a la Rambla lamentant que les botigues estiguin tancades. “Onze de Setembre? Ningú ens ha avisat”, es queixen.
En Lamine, nascut al Senegal, fa gairebé vuit anys que és a Catalunya. “Soc manter –explica d’entrada– i estic molt involucrat en el Sindicat Manter”, diu orgulló,s barrejant català i castellà amb força desimboltura. És com si el fet de no anar amb l’habitual llençol per mostrar la mercaderia el fes sentir una mica despullat. Per això reivindica la seva condició. Avui els compradors de senyeres (5 euros) i paraigües estelats (8) són sobretot catalans que han adquirit el marxandatge estelat unes hores abans. No és la seva primera Diada. A una parella de canadencs els explica en un anglès fluid que ara estan amb els preparatius i que el moment culminant serà a les 17.14 h, perquè “es recorda l’11 de setembre del 1714, quan, després de lluitar, Barcelona va caure en mans de les tropes francocastellanes”. En Michael i la Luba Bell se l’escolten atents. Són canadencs, d’Alberta, i ells li expliquen que el Quebec també ha fet referèndums per separar-se del Canadà, però no se n’ha sortit. “Molts ànims als catalans. S’ha de lluitar pels drets –diuen–. És un bonic dia per començar la nostra setmana a Barcelona, amb aquest ambient.”
Ja a tres quarts de cinc, tres noies alemanyes amb un parell de cerveses per cap a sobre la taula d’una terrassa de Diputació - Bailèn es miraven tranquil·lament els rius de gent buscant a última hora el seu tram. La Linda, que és estudiant de polítiques a Bremen, veu la situació de Catalunya semblant a la del Kurdistan o Palestina. “En el sentit de la lluita pels seus drets i de mantenir la identitat pròpia”, matisa. La Johanna hi afegeix la importància de la mobilització de la gent “per motivar els polítics a actuar”. “És una bonica diada nacional”, conclou la Rosanna, que observa divertida com a les cinc la gent corre per no fer tard al seu tram.