En Puigdemont

A tu, lec­tor, pot ser que també et passi. Som molts els qui reci­tem els noms dels últims pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat de la següent manera: pre­si­dent Tar­ra­de­llas, pre­si­dent Pujol, pre­si­dent Mara­gall, pre­si­dent Mas... i en Mon­ti­lla. Amb els seus defec­tes i les seves vir­tuts, amb les renúncies d’uns i els escàndols d’altres, amb els alts i bai­xos en la con­si­de­ració de tots, el fet és que als qua­tre pri­mers se’ls ha incrus­tat l’epítet al cognom. Per con­tra, el per­so­natge que he dei­xat per al final (perquè de vega­des el last, sí que és el least) el veiem com a través d’uns prismàtics inver­tits: esqui­fit, molt poca cosa... Doncs bé, no sé què em fa pen­sar que el pre­si­dent actual també cam­parà des­pu­llat de tot trac­ta­ment. Serà, però, per unes altres raons i acabi com acabi l’aven­tura. Men­tre en Mon­ti­lla s’ha anat encon­gint en l’estima de la majo­ria dels cata­lans fins a fer-se imper­cep­ti­ble, en Puig­de­mont ha anat entrant a cada casa com l’amic que torna d’una estada (a Brus­sel·les, per exem­ple) i ens ve de gust con­vi­dar a dinar perquè ens expli­qui com ha pas­sat els últims anys. Gràcies, però no havies pas de dur res. Són de casa teva, els xui­xos? Al nos­tre amic el van fer pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en unes cir­cumstàncies rocam­bo­les­ques, va accep­tar el repte, s’hi va posar i va aca­bar duent-nos més lluny que cap altre, al llin­dar del somni. Però un cop aca­bat tot això, amb la mateixa natu­ra­li­tat que va entrar a Palau se’n tor­narà a fer vida nor­mal. Cap lament per les traïcions i entre­bancs. Cap demanda de reco­nei­xe­ment de ningú. Deure acom­plert i tal dia farà un any. No crec que se’n pugui dir modèstia. El mode és mesura, i ell no ha pro­ce­dit impo­sant-se’n cap grau. Tam­poc dis­plicència: s’hi ha lliu­rat amb els cinc sen­tits. Si de cas, en direm sol­tesa, amb tots els mati­sos lèxics del terme.

En Puig­de­mont ha vol­gut fer el camí una mica sol, sense tutela del par­tit, sense trans­cendències ni enra­ve­nar-se. Desim­bolt, expe­dit de càrre­gues. I és així mateix com tras­pas­sarà el càrrec quan toqui, no quan ho digui cap cent cin­quanta-cinc. Ens el tro­ba­rem al fut­bol, patint per aquell córner a l’àrea del Girona, i res­pondrà a cada hola, Puig­de­mont! que li adre­cem els con­ciu­ta­dans. En Puig­de­mont per aquí, en Puig­de­mont per allà... I el cas és que, agraïts, tots recor­da­rem que ha estat el diri­gent naci­o­nal que més se l’ha jugada. Mon­ti­lla, tot això que t’hauràs per­dut per sem­pre.