Merkel, el traïdor i l’enrabiat

Chris­tian Lind­ner, el líder libe­ral que es va sal­tar les regles del joc per trair l’ali­ada Angela Merkel. O Mar­tin Schulz, el soci­al­demòcrata que va dei­xar a prin­cipi d’any la como­di­tat del Par­la­ment d’Estras­burg per esta­ve­llar-se com a rival de la can­ce­llera en les gene­rals del setem­bre pas­sat. Tots dos líders tenen la clau d’un quart man­dat per a Merkel. Però resulta que en el labe­rint par­la­men­tari ale­many l’únic noi bo que ha apos­tat en ferm per unir-se a la can­ce­llera és el repre­sen­tant d’una for­mació nas­cuda com a movi­ment anti­jeràrquic sense experiència, cosa que vol dir for­mar part d’un govern fede­ral amb el par­tit fun­dat per Kon­rad Ade­na­uer. El noi bo és Cem Özde­mir, un fill d’immi­grants turcs nas­cut a la Selva Negra i líder dels Verds, qui fins al dar­rer moment, la mit­ja­nit de diu­menge, va llui­tar per fer pos­si­ble tras­lla­dar Jamaica a l’hivern ale­many –és a dir, la coa­lició entre con­ser­va­dors, libe­rals i verds, que hau­ria dut el nom de Jamaica perquè els colors dels par­tits són els de la ban­dera d’aquest exòtic país.

El somni jamaicà es va esta­ve­llar uns minuts després de la mit­ja­nit de diu­menge, quan Lind­ner va donar per tren­cat el tri­par­tit amb la frase “Millor no gover­nar que fer-ho mala­ment”.

Özde­mir va ser el pri­mer aquest dimarts a reu­nir-se amb Frank-Wal­ter Stein­me­ier, el pre­si­dent soci­al­demòcrata ele­git per a aquest càrrec el mes de febrer pas­sat amb el con­sens de la gran coa­lició de Merkel. Al cap d’estat li cor­res­pon bus­car una sor­tida o, en cas extrem, dis­sol­dre el Par­la­ment i con­vo­car noves elec­ci­ons. Sem­bla que Özde­mir, que el 1994 es va con­ver­tir en el pri­mer dipu­tat d’arrels tur­ques del Bun­des­tag (cam­bra baixa del Par­la­ment), no podrà fer història de nou ara com a minis­tre d’Afers Estran­gers de la dona que ja ha mar­cat unes quan­tes fites –com a pri­mera dona i pri­mera per­sona cres­cuda a l’est que va arri­bar a la can­ce­lle­ria, el 2005–. Però Stein­me­ier el va rebre en pri­mer lloc com a repre­sen­tant del par­tit que es va com­por­tar amb res­pon­sa­bi­li­tat en tan­car-se a nego­ciar una aliança con­tra natura, amb ene­mics decla­rats com ara la Unió Soci­al­cris­ti­ana de Bavi­era (CSU), par­tit ager­ma­nat de la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CSU) de Merkel, o el Par­tit Libe­ral (FDP) de Lind­ner, el tra­di­ci­o­nal repre­sen­tant dels interes­sos del món econòmic.

“Les cinc set­ma­nes de nego­ci­ació ens han ser­vit per conèixer-nos millor. Pot­ser hem creat una base futura”, va resu­mir Merkel, en aco­mi­a­dar l’intent jamaicà, res­pecte als Verds.

Özde­mir, de 51 anys, casat amb una peri­o­dista argen­tina, és el noi bo, però per si sol no pot donar a Merkel la majo­ria que neces­sita. Lind­ner, de 38 anys, casat amb una peri­o­dista ale­ma­nya, és el repre­sen­tant d’un par­tit que, durant dècades, va apun­ta­lar tant governs con­ser­va­dors com soci­al­demòcra­tes. El soci fia­ble, fins ara, però que sem­bla haver-se des­viat cap a la dreta pura i dura, dis­po­sat a min­var l’elec­to­rat de la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per a Ale­ma­nya (AfD), la ter­cera força al Bun­des­tag, després de la CDU/CSU i l’SPD.

“Lind­ner ha llui­tat amb fer­mesa per tor­nar el seu par­tit al Par­la­ment. Una gran tasca. No vull valo­rar el seu com­por­ta­ment”, va dir Merkel, després de la rup­tura de nego­ci­a­ci­ons per part libe­ral. L’FDP, un par­tit històric en el pano­rama ale­many, va que­dar per pri­mer cop en la història sense escons, en les gene­rals del 2013, després d’una legis­la­tura com a soci de Merkel. Lind­ner ha optat per “trair” la lle­ial­tat al seu soci dit natu­ral, la CDU/CSU, pro­ba­ble­ment perquè un govern amb par­ti­ci­pació dels verds no hau­ria estat com­pa­ti­ble amb la seva nova dinàmica clara­ment dre­tana.

Lind­ner va ser el segon con­sul­tat per Stein­me­ier, ahir a la tarda. Dijous li toca el torn a l’enra­biat, Schulz, el der­ro­tat can­di­dat del Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD) i com­pany de par­tit del pre­si­dent, que con­ti­nua amb la mateixa cara d’enra­biat que li va que­dar la nit elec­to­ral. Ja ales­ho­res, en l’ano­me­nada “ronda dels ele­fants” –debat tele­vi­sat entre els líders dels par­tits–, Schulz es va com­por­tar d’una manera sem­blant a com va fer-ho Ger­hard Schröder, el 2005, en ser der­ro­tat per Merkel: amb males mane­res, des­a­fi­ant i agres­siu, sense voler adme­tre la victòria de Merkel. Dos mesos després con­ti­nua amb el mateix posat, afer­ris­sat a la nega­tiva a ree­di­tar la gran coa­lició.

Stein­me­ier, minis­tre d’Afers Estran­gers en les dues grans coa­li­ci­ons que ha lide­rat Merkel, ara per ara no vol par­lar de con­vo­car unes altres elec­ci­ons. Vol que els par­tits refle­xi­o­nin i negociïn.

Si Schulz i Lind­ner no volen jugar-se-la amb una aliança amb Merkel, tenen l’opció de l’ano­me­nat govern de mino­ria “sota tolerància”, una altra fórmula inèdita a Ale­ma­nya, a escala fede­ral, com ho hau­ria estat la jamai­cana. És a dir, sense depen­dre d’acords pun­tu­als, sinó lli­gat a un no soci que li dona suport par­la­mentària­ment, sense minis­tres pro­pis al govern.

Stein­me­ier pot inten­tar convèncer el libe­ral o el com­pany soci­al­demòcrata d’accep­tar aquesta solució de com­promís. Merkel, “sota tolerància” del traïdor o de l’enra­biat? Les dues opci­ons sonen a expe­ri­ment d’efec­tes difícils de cal­cu­lar, per a una can­ce­llera que tem més la ines­ta­bi­li­tat que les urnes.