La trampa de l’exili

Fa dies que la República s’enfonsa de forma irre­ver­si­ble. El 15 de gener, les tro­pes fran­quis­tes entren a Tar­ra­gona i Reus, el 26 a Bar­ce­lona, el 31 a Gra­no­llers, el 4 de febrer a Girona i l’endemà a la Bis­bal. Aquell dia, el pre­si­dent Com­panys tra­vessa la fron­tera a través del coll de Lli, acom­pa­nyat del seu homòleg basc, José Anto­nio de Aguirre. És un matí fred i la tra­mun­tana bufa amb força; però el cel de l’Empordà es pre­senta nítid, tal­ment com si volgués dedi­car un dar­rer home­natge als homes i dones que tra­ves­sen la fron­tera fugint de la barbàrie fei­xista. A l’home­natge ines­pe­rat de la mete­o­ro­lo­gia s’afe­geix el dels set-cents mos­sos d’esqua­dra que els acom­pa­nyen, que no s’estal­vien d’ofe­rir als dos pre­si­dents un pro­to­col gai­rebé litúrgic en un dia en què hom se sent acla­pa­rat per la tris­tesa.

Els pre­si­dents autonòmics havien d’anar acom­pa­nyats dels de la República i el govern espa­nyol, Manuel Azaña i Juan Negrín, però aquests han mar­xat dues hores abans sense ni tan sols espe­rar-los. La decisió ha estat presa per Azaña, però Negrín hi ha con­sen­tit ràpida­ment. Segons el tes­ti­moni de Cipri­ano Rivas, el pre­si­dent de la República “estava dis­po­sat a sor­tir acom­pa­nyat del pre­si­dent de les Corts, però mai al mateix temps que cap altre cap de govern que pogués inter­pre­tar-se, fins i tot en aque­lla situ­ació extrema en la qual ens trobàvem, com la pari­tat de repre­sen­tació i cate­go­ria amb la seva”. Es tracta de la dar­rera atza­ga­iada de l’honra espa­nyola; però també una mos­tra d’una ani­mad­versió incon­te­ni­ble. Pocs dies abans, el mateix Azaña s’ha espla­iat a gust con­tra el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, a qui ha qua­li­fi­cat de “mez­quino, torpe, ilu­mi­nado, engreído, carente de gran­deza y ayuno de capa­ci­tat”. Al deves­sall d’impro­pe­ris d’Azaña s’afe­geix el lamen­ta­ble comen­tari que ha dei­xat anar Juan Negrín el 22 de juliol de 1937, poc després de l’entrada de les tro­pes fran­quis­tes a Bil­bao: “Aguirre no puede resis­tir que se hable de España. En Bar­ce­lona afec­tan no pro­nun­ciar siqui­era su nom­bre. Yo no he sido nunca lo que lla­man españolista ni patri­o­tero. Pero si estas gen­tes van a des­cu­ar­ti­zar a España, pre­fi­ero a Franco. Con Franco ya nos enten­deríamos noso­tros, o nues­tros hijos, o quien fuere. Pero estos hom­bres son ina­guan­ta­bles. Aca­barán por dar la razón a Franco. Y mien­tras tanto, venga a pedir dinero.”

Mal­grat la dar­rera des­con­si­de­ració dels pre­si­dents espa­nyols, el sen­ti­ment que pre­do­mina no és la ràbia, sinó la nostàlgia. La des­feta que els envolta és acla­pa­ra­dora: alguns sol­dats opten per tor­nar a casa seva, orfes de coman­da­ments i direc­trius; altres mar­xen cap al nord cap a un destí incert. Un mem­bre de l’exèrcit repu­blicà que va seguir el mateix camí que Com­panys dei­xarà escrit: “Del 26 de gener al 6 de febrer van impe­rar entre nosal­tres el desànim, la con­fusió, el des­con­cert, la por, i també, i sobre­tot, les ganes de mar­xar allà on fos, a tot risc; tot menys que­dar-se aquí (a Cata­lu­nya) sense la més remota pos­si­bi­li­tat de resistència i, per alguns, per a molts, sense cap espe­rança de super­vivència.” En poques set­ma­nes, mig milió de per­so­nes tra­ves­sen els Piri­neus a través de car­re­te­res, camins i colls de mun­ta­nya. La major part con­cen­tren en unes poques male­tes les seves escas­ses per­ti­nen­ces; alguns ani­ran a raure als camps d’inter­na­ment d’Arge­lers, Bar­carès, Ver­net i tants d’altres, on pati­ran de valent el fred i la fam.

Lluís Com­panys segueix el camí del coll de Lli fins al poble de les Illes, ja en ter­ri­tori de l’Estat francès. Allà es tro­ba­ran amb Negrín, que torna després d’acom­pa­nyar Azaña a França. El pre­si­dent del govern espa­nyol encara té una dar­rera des­con­si­de­ració. Julián Zuga­za­goi­tia dei­xarà trans­crita la con­versa que va tenir ins­tants després de la topada, en la qual Negrín li va con­fes­sar: “Lo que no podía espe­rar es que a mi regreso fuese a tro­pe­zar con Aguirre y Com­panys. Los más sor­pren­di­dos han sido, natu­ral­mente, ellos, que han debido sos­pec­har que yo aban­do­naba el ter­ri­to­rio naci­o­nal sin noti­fi­car­les mi decisión. El juego de pala­bras ha sido pre­ci­oso. Se han ofre­cido a regre­sar con­migo, pero me he negado. Ausen­tes de Cataluña, tengo una pre­o­cu­pación menos.” Aliè a les fat­xen­de­ries absur­des de Negrín, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i els seus acom­pa­nyants s’atu­ren a des­can­sar a l’hos­tal dels Tra­bu­cai­res i esmor­zen una sen­zi­lla truita; una metàfora cruel de la misèria que per­se­gueix el govern de la Gene­ra­li­tat. A les seves memòries, el pre­si­dent Aguirre va dei­xar escrit un retrat incom­pa­ra­ble del seu com­pany de viatge, Lluís Com­panys: “Poques per­so­nes han cone­gut com jo moments de la inti­mi­tat de Com­panys, que és quan es des­co­brei­xen els homes tal com són. Quan vam aban­do­nar el ter­ri­tori català i vam tra­ves­sar la fron­tera seguits per les tro­pes de Franco, aquell home estava sotmès a un pro­fund aba­ti­ment. Sem­blava que per ell tot hagués aca­bat. Jo l’ani­mava dient-li que els pobles no moren com els homes i que arri­ba­ria l’hora del nos­tre tri­omf. «No és això, Anto­nio (...). La meva pre­o­cu­pació en aquests moments està con­cen­trada en tots aquests com­pa­tri­o­tes meus que fugen sense empara i en el meu fill malalt».” En aquell moment, Com­panys va lliu­rar-li tots els seus estal­vis i va dir-li: “«Aquests diners no són per mi. Els tenia fora per aten­dre la curació del meu pobre fill, que està en un sana­tori de Bèlgica...» Com­panys plo­rava. I em va dir: «Moriré de fam si és neces­sari, però el meu fill no, no.» Em vaig que­dar molt impres­si­o­nat.” Mal­grat tot, Com­panys té molt clar quin és el paper que ha de jugar a par­tir d’ales­ho­res. En unes decla­ra­ci­ons a la poli­cia fran­cesa por­ques set­ma­nes després de tra­ves­sar la fron­tera dirà que encara era jurídica­ment pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, i que ho con­ti­nu­a­ria essent moral­ment fins que els esde­ve­ni­ments no hagues­sin deci­dit altra­ment.

El pre­si­dent i la resta de mem­bres del govern s’ins­tal·len a París, i, amb els escas­sos recur­sos de què dis­po­sen, inten­ten aten­dre l’allau de refu­gi­ats. Han de fer-ho mal­grat l’escas­se­dat de recur­sos i dels incom­pli­ments dels com­pro­mi­sos econòmics per part del pre­si­dent Juan Negrín. El govern francès auto­rit­zarà el govern de la Gene­ra­li­tat a obrir una petita ofi­cina a París, des d’on es coor­dina l’ajut als refu­gi­ats. El matri­moni Com­panys can­viarà diver­ses vega­des de domi­cili, pri­me­ra­ment al barri de La Muette i, més enda­vant, a Neuilly-sur-Seine, a les roda­lies de París. L’ocu­pació ale­ma­nya, que es comença a pro­duir el 13 de maig de 1940, can­viarà radi­cal­ment la situ­ació. En aquells moments, Com­panys encara té con­fiança en la victòria con­tra el nazisme, tal com posa de mani­fest en una carta adreçada a Jaume Mira­vit­lles: “Tinc una fe abso­luta en la victòria (...). No és pos­si­ble que els valors morals de la huma­ni­tat siguin tre­pit­jats (...) Importa una sola cosa: la victòria. I França l’obtindrà, i, amb França, el món civi­lit­zat.” Però, mal­grat la fe del pre­si­dent, l’exèrcit ale­many va liqui­dar de manera ful­mi­nant la resistència fran­cesa; i, d’aquesta manera, es va començar a escriure la seva dar­rera pàgina.