Imposició forastera

La inde­pendència del poble de Medinyà ha estat víctima, també, tris­ta­ment, del con­flicte que els dar­rers anys ha enfron­tat Cata­lu­nya amb el govern de l’Estat espa­nyol. Com la llei sobre la pobresa energètica, o la llei con­tra els des­no­na­ments, i així dese­nes de lleis, el govern del PP ha res­post a les aspi­ra­ci­ons sobi­ra­nis­tes cata­la­nes recor­rent davant del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal gai­rebé tot el que el Par­la­ment ha apro­vat. I una d’aques­tes lleis ha estat la 8/2015, que es va apro­var amb els vots favo­ra­bles de tots els dipu­tats del Par­la­ment excepte vuit de Cs –sí, els del PP també van votar-hi a favor. Aquesta majo­ria acla­pa­ra­dora res­po­nia al que des del ter­ri­tori era de sen­tit comú: la justícia de res­tau­rar l’auto­no­mia a un poble que era muni­cipi fins al 1972, i que va dei­xar ser-ho per força per la impo­sició d’una llei fran­quista. Va ser el govern espa­nyol, ales­ho­res encara fran­quista, que va impo­sar l’annexió, i és ara el govern espa­nyol que, nova­ment, insen­si­ble, l’imposa. Ho jus­ti­fi­quen perquè la segre­gació incom­pleix l’LRSAL (llei de raci­o­na­lit­zació i sos­te­ni­bi­li­tat de l’admi­nis­tració local). I és cert que la incom­pleix en la seva lite­ra­li­tat (pen­sada, com és, pel que fa a la unió i sepa­ració de muni­cipi, per a ter­ri­to­ris molt dife­rents del català). Però els motius que al ter­ri­tori tot­hom –repe­tim: tot­hom– al·legava eren de pur sen­tit comú. Eren iden­ti­ta­ris –un clar sen­ti­ment propi com a poble–, històrics –sem­pre havia estat muni­cipi fins a l’annexió forçada de les aca­ba­lles del fran­quisme–, geogràfics –els nuclis de Medinyà i Sant Julià de Ramis no tenen la distància mínima per sepa­rar-se que reclama l’LRSAL, però sí acci­dents geogràfics que mar­quen una sepa­ració natu­ral i pot­ser també emo­ci­o­nal. I per si no n’hi havia prou, i mirant-ho des d’una visió pràctica i dei­xant de banda els sen­ti­ments, tam­poc hi havia... no hi ha... cap impe­di­ment. La segre­gació no obli­gava a crear noves infra­es­truc­tu­res que supo­ses­sin un dis­pendi que no fos per­fec­ta­ment assu­mi­ble. La Uni­ver­si­tat de Girona, UdG, ho va demos­trar. I va demos­trar que Medinyà era per­fec­ta­ment via­ble com a muni­cipi inde­pen­dent. I el ter­ri­tori, des dels àmbits soci­als i també polítics, va ento­mar com a pròpia i amb una sola veu la lluita del medi­nyencs per ser reco­ne­guts com a tals. Les cele­bra­ci­ons del 4 de juny del 2015, dia de l’apro­vació de la llei, van ser grans, cons­ci­ents dels anys de lluita que havia cos­tat recu­pe­rar la dig­ni­tat com a comu­ni­tat que els havien tret 43 anys abans. Ara, però, les impo­si­ci­ons foras­te­res, de gent que des­co­neix la gent i el ter­ri­tori, han acon­se­guit aigua­lir aque­lla ale­gria. Però com bé deia ahir la pre­si­denta de la comissió ges­tora, no es donen per vençuts, i con­ti­nu­a­ran bus­cant la manera de ser res­tituïts. La lluita, doncs, ben digna, con­ti­nua.