Setge al procés sobiranista
Cop a la gestió eficient
L’Estat continua desballestant sense manies les iniciatives de la hisenda catalana, tot i que el projecte Gestoria, basat en el sector privat, era del tot legal i suposava menys costos i més coordinació administrativa
El programa, que també buscava l’estalvi tributari, volia acabar centralitzant en l’ATC la liquidació de tots els impostos estatals de la Generalitat
Carregar-se tot el que intueixen que pot ajudar el projecte independentista, encara que sigui plenament legal i objectivament beneficiós per a l’administració en tots els sentits. És la premissa de l’Estat amb el segrest del govern arran del 155, i és el que va tornar a fer ahir el Consell de Ministres amb una de les principals mesures per estalviar costos i guanyar en sinergies i eficiència que havia posat en marxa la hisenda catalana: l’anomenat projecte Gestoria. Un programa, de fet, que copiava el plantejament del sector privat –el funcionament s’assimilava al de la central de pagaments d’una multinacional– per situar-se a l’avantguarda d’una administració pública a l’Estat, fins al punt que s’havia rebut l’interès per replicar-lo d’executius autonòmics tan poc sospitosos d’independentisme com ara els d’Andalusia o el País Valencià. Els tècnics del govern tot plegat així ho van intentar fer veure als del ministeri, que s’ho han hagut de rumiar diverses setmanes buscant una raó sòlida per eliminar-ho, però que al final han tirat pel dret i han optat per decapitar-ho igualment. Tant és que el sistema sigui bo: que l’ideés i de moment només l’utilitzés la Generalitat l’ha acabat condemnant a ulls de Madrid, que continua tallant les ales a qualsevol iniciativa catalana que vulneri la seva uniformitat.
El projecte de racionalització i optimització de la fiscalitat del sector públic a Catalunya, tal com l’havia batejat últimament la secretaria d’Hisenda, partia d’un decret de govern del 25 d’abril, que es va ampliar l’11 de juliol i que es va posar en marxa l’endemà de l’1-O, amb el fi últim que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) centralitzés la gestió i recaptació dels impostos estatals que paguen totes les entitats públiques de l’administració catalana. Com a mínim, ja que en el futur tenia vocació d’ampliar-se a les administracions locals i universitats públiques que s’hi volguessin adherir. Un objectiu ambiciós, en tot cas, que es va presentar el 4 de setembre en presència del president Puigdemont i el vicepresident Junqueras en el mateix acte que donava el tret de sortida al desplegament total del recorregut autonòmic de l’ATC, quelcom que l’Estat no ha revertit (fins ara) aprofitant el 155.
El programa s’havia posat en marxa tot just a l’octubre, gràcies a un equip operatiu dins l’ATC de tot just tres persones –que era ampliable a deu–, al qual s’afegia el suport qualitatiu de la direcció general de Tributs en l’assessorament normatiu, de la direcció general de Planificació i Estudis Fiscals per a les sessions específiques de formació i del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) en els aspectes informàtics i de programari. S’havien adherit al programa, per mitjà de convenis, 156 del total de 170 ens amb participació majoritària del govern, que havien iniciat així la rutina de complir les obligacions tributàries a través de l’ATC. De fet, tot just un 15% del total del sector públic català, ja que encara no hi havia ni els departaments, ni els grans ens sanitaris, ni els centres educatius, per exemple. En els dos primers mesos de funcionament, l’ATC havia recaptat vora 38 milions d’euros. En darrer terme, el projecte Gestoria havia de servir per arribar al total de 2.500 milions l’any que paga el sector públic català en concepte d’IRPF, IVA i societats –als quals caldria sumar els 2.000 milions en cotitzacions que es pretenien centralitzar a través de l’encara inexistent l’Agència de Protecció Social–, uns diners que l’ATC acabava ingressant de la seva tresoreria a l’Agència Tributària Estatal. Un fet, aquest, que a les portes de la pregonada desconnexió de seguida va aixecar recels a l’Estat, per la fàcil interpretació que podia contribuir a finançar els primers passos de la nova República.
De portes enfora, això sí, el govern sempre va ser molt caut i va assegurar que la mesura estava perfectament ajustada a la legalitat, com fins i tot va reconèixer el ministre Montoro. De fet, encara ho sostenen ara, ja que recorden que la llei general estatal tributària del 2003 permet que les entitats puguin apoderar un tercer, l’ATC en aquest cas, perquè en compleixi les obligacions tributàries. I l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades ha avalat en un dictamen recent que la mesura és legal a aquests efectes.
Des del primer moment, a més, el govern va ressaltar els avantatges que tenia el programa pel que fa a la simplificació i eficiència en la gestió, derivats de la unificació de criteris tributaris per a tot el sector públic –els canvis permanents en la legislació, per exemple de l’IVA, en recomanen una revisió constant per poder reclamar o evitar pagar més grans quantitats, de fins a més de cent milions–, i l’estalvi econòmic en la contractació de serveis externs d’assessoria, però també en les liquidacions finals a l’AEAT. El govern quantifica en més d’1,2 milions les despeses en serveis de gestoria i assessorament extern que s’haurien estalviat, a més dels beneficis que generava en economies d’escala, en la correcta gestió de la fiscalitat o en el fet que hi hagués un interlocutor únic davant d’Hisenda. Només sumant una vuitantena de les empreses del programa en els últims tres anys van haver de pagar vora 1,7 milions en sancions, interessos i recàrrecs, xifra que ara també es volia mirar d’estalviar.
Un darrer exemple: de les 54 entitats que tenien dret a descomptes per activitat en R+D+I, només dues s’hi acollien fins ara. El projecte hi volia posar remei, però la nova destralada de l’Estat ho impedirà. Ara que és jutge i part, potser tampoc li convenia que l’administració catalana s’evités pagar-li impostos...