“Les eleccions són com la segona volta de l’1 d’octubre”

Va ser molt sorprenent. Primer em va trucar la cap de gabinet del president i em va dir que Puigdemont volia que estigués a la seva candidatura. Després em va trucar el mateix president i em va dir que havia pensat en mi, que volia fer una candidatura molt transversal en què hi hagués gent de sensibilitats diverses, que s’assemblés al màxim a una candidatura unitària de país. Li vaig preguntar si sabia quin és el meu perfil. El meu compromís amb el tema social i en el nacional han estat molts clars en la meva vida. I va dir que per això tenia interès que hi sigués. Vam parlar i vaig dir que sí.

El meu bagatge està molt situat en les polítiques de proximitat, les municipals. Aquí tinc molta experiència tant en el terreny polític com en el tècnic. He estat amb responsabilitats polítiques municipals tant pel que fa al meu municipi com a alcalde de Cerdanyola com també amb les tasques que vaig desenvolupar a la Diputació de Barcelona, on vaig ser diputat de Medi Ambient quan vam desenvolupar les agendes 21.

Sí, era una de les meves temences d’entrada perquè era un terreny desconegut, i no per la gent sinó per fer el salt a la política nacional, quan vinc de la política local i, a més, feia temps que n’estava fora. Doncs per a mi ha estat un repte, i em trobo còmode perquè hi ha gent molt diversa, que ve de mons professionals diferents i crec que això és molt positiu i m’enriqueix.

Tinc dues sensacions que s’entrellacen, la indignació i l’esperança. No pot ser que el que és l’Honorable President de la Generalitat de Catalunya, que no ha dimitit sinó que l’ha cessat qui no tenia competències per fer-ho, hagi d’estar fora del Palau de la Generalitat i no pugui venir al seu país a treballar pel que se’l va elegir. Genera indignació i posa en evidència el que veiem aquests dies, que l’Estat ha activat les palanques de la repressió, la de la presó, la de l’exili, la de l’espoli de Sixena, la de les prohibicions dels llaços grocs... Però d’altra banda, em genera una actitud proactiva de treball per canviar-ho i, com que sé que som molts els que ho volem fer, se m’obre la finestra de l’esperança que és possible tornar a la realitat, que és possible treure’ns de sobre el 155, arxivar els processos judicials, treure els presos de la presó i tornar a la normalitat democràtica quan la gent doni el suport a les eleccions del 21-D.

Això és fonamental. Les eleccions són com la segona volta de l’1 d’octubre. El govern està a l’exili o empresonat perquè va complir amb allò a què es va comprometre amb els ciutadans. Per tant el que cal és tornar al punt on ens vam quedar. A l’1 octubre que vam guanyar les urnes, el 3 d’octubre que vam ocupar els carrers i el 27 d’octubre que vam proclamar la república, per començar el 21 de desembre a construir-la.

He estat defensor d’això des del primer dia però no va ser possible. Sortosament el president va voler fer una candidatura que no fos de partit, que s’ajustés al màxim a la identitat de llista unitària.

Ara tenim la feina de guanyar les eleccions sobradament perquè quedi clar que en aquesta dicotomia entre Puigdemont i Rajoy guanyi Puigdemont i el que vol dir. Cal validar la presidència legítima del president Puigdemont. Crec que caldria restaurar el govern amb la mateixa lògica però ampliada, si pot ser, i després hem de fer dues coses. D’una banda, exigència i pressió màxima política per la retirada de tots els fronts de repressió oberts. Veurem com ho fem, però haurem de fer-ho. Hi haurà un pols entre la majoria popular guanyada a les urnes amb la repressió de l’Estat. I d’altra banda, posar el fill a l’agulla a construir. Està clar que des del pla institucional únicament no es pot construir la República, necessitem la complicitat de la societat civil.

Plantejarem una estratègia de resistència. Aquest país ha obert un camí que no té marxa enrere. La construcció de la República no és un caprici, és una necessitat. En aquest moment sí que el món ens mira, cal dir-ho, uns amb temença i altres amb esperança. Ens miren amb temença els que no volen perdre l’statu quo d’una Europa en molts aspectes qüestionada. És una opció radicalment democràtica que no controlen els partits polítics i que genera esperança per a aquells que creuen que les coses poden canviar, a l’àmbit europeu també.