Enfonsats després de l’èxit del ‘Brexit’

El Par­tit per la Inde­pendència del Regne Unit (UKIP) viu la pit­jor crisi interna des de la seva fun­dació, ara fa 25 anys, i està a punt de des­a­parèixer. El seu líder, Henry Bol­ton, un exmi­li­tar de 54 anys, està atrin­xe­rat en el càrrec després que diu­menge perdés una moció de con­fiança i dimi­tis­sin sis dels mem­bres de la cúpula del par­tit, inclo­ent-hi el seu segon, que li exi­gien la renúncia.

Li dema­na­ven que plegués després que la seva pare­lla, Jo Mar­ney, una model anglesa de 24 anys i mili­tant del par­tit, enviés uns mis­sat­ges de text racis­tes con­tra Meg­han Markle, la pro­mesa del príncep Enric. Cri­ti­cava el fet que la mare de Meg­han fos negra i deia: “Aca­ba­rem tenint un pri­mer minis­tre musulmà o un rei negre.” Els mis­sat­ges es van fer públics. Bol­ton va expul­sar Mar­ney del par­tit i va tren­car amb ella, tot i que s’han con­ti­nuat veient. Bol­ton és el quart líder del par­tit des que Nigel Farage va dimi­tir després de gua­nyar la con­sulta del Bre­xit el 2016. Farage creu que el par­tit està abo­cat a l’abisme però que Bol­ton el pot sal­var si es pre­senta a unes primàries i les gua­nya com va fer el líder labo­rista Jeremy Corbyn l’any pas­sat. Però Bol­ton va adver­tir que les finan­ces de la for­mació no podrien aguan­tar unes noves primàries, les quar­tes en un any i mig. “Si con­vo­quen unes altres primàries, el par­tit s’ha aca­bat”, va afir­mar Bol­ton, que s’acaba de sepa­rar de la seva ter­cera dona, amb qui té dues nenes peti­tes. “La meva vida per­so­nal és un embo­lic i l’he d’arre­glar”, va reconèixer. Si dimitís o perdés les primàries i el par­tit sobre­visqués, pro­ba­ble­ment el suc­cei­ria Ann Marie Wal­ters, con­si­de­rada la Marine Le Pen britànica. L’UKIP el va fun­dar l’his­to­ri­a­dor Alan Sked el 1993 després de la dis­so­lució de la Lliga Anti­fe­de­ra­lista, cre­ada el 1991, també per Sked, per dema­nar la sor­tida del Regne Unit de la Unió Euro­pea, que estava a punt de con­ver­tir-se en el que és ara amb el trac­tat de Maas­tricht (1992). Sked va dimi­tir en per­dre les elec­ci­ons del 1997 (les del Nou Labo­risme de Blair) davant del Par­tit pel Referèndum del mul­ti­mi­li­o­nari James Golds­mith, que també dema­nava una con­sulta euro­pea.

L’UKIP va obte­nir els millors resul­tats amb Farage al cap­da­vant, quan va gua­nyar les muni­ci­pals del 2013 i les euro­pees del 2014 amb el 25% dels vots i un dis­curs con­tra la UE i la immi­gració. Aquell mateix any va obte­nir el pri­mer dipu­tat a West­mins­ter. L’auge de l’UKIP, que absor­bia vots tories, va pro­vo­car el gir cap a la dreta de Came­ron i la con­vo­catòria del referèndum euro­peu. Amb el Bre­xit, el 2016, començava el declivi del par­tit, que només va tenir 600.000 vots en les gene­rals del 2017.

“L’ UKIP no té cap cre­di­bi­li­tat política, és una broma naci­o­nal i ha de des­a­parèixer”, va dir Sked. Segons ell, quan va crear el par­tit tenien idees i la immi­gració no era pro­blema. Sked, que tit­lla Farage de “tòxic”, sosté que l’UKIP es va con­ver­tir en par­tit pro­testa en subs­ti­tució dels libe­ral demòcra­tes quan aquests, el 2010, van entrar al govern de Came­ron i van adop­tar polítiques de dre­tes que els van dis­tan­ciar de la gent.