Alep després de la batalla

Abans de la guerra, Alep era una de les ciu­tats més dinàmiques de Síria. El règim es va dedi­car a libe­ra­lit­zar l’eco­no­mia i a per­me­tre la inversió pri­vada, fet que va per­me­tre l’aug­ment del turisme a tot el país però sobre­tot a la capi­tal, Damasc, i a Alep. El resul­tat va ser una “occi­den­ta­lit­zació” de les dues urbs, amb hotels bou­ti­que i fins i tot amb pro­ble­mes de “gen­tri­fi­cació”. A Alep, esce­nari d’una de les bata­lles més cru­ents de la guerra hi ha zones que han que­dat total­ment irre­co­nei­xi­bles. El politòleg espe­ci­a­lit­zat en el Pròxim Ori­ent Gabriel Gar­roum Pla, de pare sirià i mare cata­lana, va tor­nar a la ciu­tat de la seva família sis anys després d’haver-la visi­tada, a finals del 2017.

El que s’hi va tro­bar i l’anàlisi que fa sobre l’actu­a­li­tat siri­ana ho va pre­sen­tar en una con­ferència que es va cele­brar a l’Ins­ti­tut de Ciències Polítiques i Soci­als (ICPS), a Bar­ce­lona. Gar­roum va pas­se­jar per la ciu­tat i la va foto­gra­fiar: el resul­tat és una sèrie d’imat­ges impac­tants que demos­tren els estralls de la guerra. I no només de la bata­lla, sinó de qui han estat els ven­ce­dors. Els retrats del man­da­tari Bai­xar al-Assad, a punt de gua­nyar la guerra –ara ja domina pràcti­ca­ment la tota­li­tat del ter­ri­tori i té l’ajut del poderós exèrcit rus–, inun­den els car­rers de la ciu­tat. Fins i tot es poden tro­bar foto­gra­fies al car­rer on es pot veure el pare de Bai­xar, Hafez, que va dei­xar el poder l’any 2000, quan va morir. “Síria és una república dinàstica”, asse­vera. El viatge a Alep ha permès a Gar­roum veure imat­ges que l’han impac­tat. Per exem­ple, car­tells que excla­men: “Alep, un tros de cel”, quan al cos­tat hi ha edi­fi­cis des­truïts. Explica que un dels que li va cri­dar més l’atenció és el car­tell on hi ha una eti­queta amb el lema #Beli­e­vei­nA­leppo. “No són mis­sat­ges tri­ats a l’atzar. Hi ha un intent de donar un mis­satge de moder­ni­tat, d’espe­rança, de recons­trucció. No són mis­sat­ges neu­tres”, explica. “Fa la sen­sació que s’està en el tram final de la guerra. Es parla de país, però és un país par­tit”, asse­gura. “I és que els siri­ans són molt nostàlgics. Diuen: «És que abans teníem un gran país, ara està tot des­tros­sat.»”, explica Gar­roum, que encara manté lli­gams fami­li­ars a Alep.

Des de ben petit, cada estiu, pas­sava un temps a la ciu­tat, amb la família del seu pare. “Durant els pri­mers temps, em sem­blava estrany. No va ser fins als 15 anys que vaig començar a con­nec­tar-hi.” Gar­roum explica que Alep, aque­lla ciu­tat que es van­tava de ser mul­ti­cu­lu­ral i aco­lli­dora, ha que­dat par­tida, com el país. “Ningú ja no es refia del del cos­tat”, hi afe­geix. El politòleg asse­gura que aquesta imatge de concòrdia que es vol ven­dre que hi havia des d’abans de la guerra “no és del tot certa”. “Pot­ser no hi havia enfron­ta­ments, però cada comu­ni­tat feia la seva vida sense interac­tuar amb l’altra”, explica, i és molt crític, per exem­ple, amb la comu­ni­tat cris­ti­ana (a què per­tany la seva família). “Han estat molt con­ser­va­dors i de seguida es van ali­near amb el regim d’Al-Assad perquè els ofe­ria pro­tecció.”

Tot i això, algu­nes imat­ges cap­ta­des per la càmera de Gar­roum albi­ren un bri d’espe­rança. Com la de dues nenes que van cap a l’escola —l’una amb moca­dor al cap i l’altra sense— abraçades i ben avin­gu­des tot i les diferències que les sepa­ren. Una altra de les històries que explica Gar­roum és la del lli­bre­ter Jabra, en un dels bar­ris més popu­lars d’Alep, Jde­ieh, que no ha tan­cat la seva lli­bre­ria els anys de guerra que ha patit la ciu­tat, ni tan sols després de la mort del seu fill.