“Era una processó laica”

Fins fa deu dies, Sergi Mir encara guar­dava les sis urnes que va cus­to­diar i que van per­me­tre votar a Cal­des de Mala­ve­lla. Va ser ara que fa mig any del referèndum que va entre­gar-les a les dues esco­les i a l’ins­ti­tut del poble, l’ANC local i l’Ajun­ta­ment. “Jo no me n’he que­dat cap perquè crec que les urnes, com a símbol, són i han de ser de tots”, explica. Regi­dor de l’Ajun­ta­ment de Cal­des pel PDe­CAT, quan li van pro­po­sar ser coor­di­na­dor local de la con­sulta molts li van reco­ma­nar que no ho acceptés. “M’aler­ta­ven que pot­ser m’inha­bi­li­ta­rien i no podria man­te­nir el càrrec públic però tam­poc tor­nar a ser mosso d’esqua­dra, però no em feia por, hem de ser cohe­rents amb el que pen­sem”, asse­gura.

Entre les tas­ques que com a coor­di­na­dor havia d’assu­mir Mir, hi havia res­pon­sa­bi­lit­zar-se del mate­rial, i és per això que a mesura que s’anava acos­tant el dia D s’anava posant nerviós. “Estava des­es­pe­rat, patia per si havien inter­cep­tat les urnes de Cal­des, no volia pre­gun­tar perquè sabia que la infor­mació estava res­trin­gida i agru­pada en uns pocs, però al final no vaig poder més i em van con­tes­tar que no patís, que algú em tru­ca­ria.” I així va ser. Només dos dies abans del referèndum va aga­far el telèfon i va sen­tir l’anhe­lat mis­satge: “Tinc una cosa per a tu.” Era una per­sona que conei­xia. El va citar a casa seva i al garatge li va entre­gar el tre­sor. Es van abraçar, emo­ci­o­nats, i van immor­ta­lit­zar la gesta amb una foto.

Les urnes van dor­mir dues nits en una casa aban­do­nada on havia vis­cut el tiet de Mir perquè estava molt a prop de l’escola Sant Esteve, l’únic col·legi elec­to­ral de Cal­des l’1 d’octu­bre. Quan va arri­bar al col·legi va pre­gun­tar a la gen­tada que ja hi havia con­gre­gada si el volien acom­pa­nyar a bus­car les urnes: la res­posta era òbvia. “No en vaig por­tar cap perquè tot­hom tenia ganes de tocar-les, era com una pro­cessó laica, com la rua després de gua­nyar una Cham­pi­ons”, reme­mora.

Martí Mata, coor­di­na­dor local del referèndum en un poble del Maresme, va pen­jar el 2 d’octu­bre a Face­book fotos del magat­zem on havia ama­gat 13 urnes. Ara pre­fe­reix no donar el seu nom real. “Con­ti­nuo par­ti­ci­pant en actes de deso­bediència i res ha can­viat les meves con­vic­ci­ons ni les ganes de llui­tar, però amb aquesta boge­ria de repressió que patim no seria pru­dent donar publi­ci­tat a una cosa que ja ha pas­sat”, argu­menta. A aquest mares­menc el van citar en una casa amb magat­zem i d’allà en va sor­tir amb unes bos­ses d’escom­bra­ries al male­ter. Fins a casa del seu pare, on havia deci­dit cus­to­diar les urnes, no van ser més de 30 minuts, però es van fer eterns. “Vaig pas­sar molt neguit con­duint, no pel que em podia pas­sar a mi si m’enxam­pa­ven, sinó perquè ho hau­ria dei­xat tot en boles.”

Mata va guar­dar les urnes deu dies a casa dels seus pares sense que ho sabes­sin ni la seva dona ni el seu fill ni la seva mare, que hi vivia. Per estal­viar pati­ments i per segu­re­tat. “Bé, la meva dona a mesura que s’anava apro­pant la data s’anava ensu­mant coses, veia que hi havia alguna moguda”, admet. Van ser dies molt inten­sos i no només pel mate­rial que s’havia d’ama­gar i sal­va­guar­dar. “Eren tan­tes, les coses de què t’havies de pre­o­cu­par, les mil reu­ni­ons, que si ara aprèn què és el Sig­nal, que si ara busca ordi­na­dors perquè al final el cens era uni­ver­sal… Al mes de setem­bre em vaig apri­mar, però con­vençut i orgullós”, relata.