EN CLAU PERSONAL
El cuiner aplicat
Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) només tenia 24 anys i ja era diputat al Parlament de Catalunya. I ara, amb 36, és el conseller més jove del govern. La mà dreta de Junqueras (“ell és intuïtiu, jo soc més cartesià, i això fa que ens entenguem bé”, diu) ha estat regidor de Pineda –a l’oposició–, parlamentari i alt càrrec del govern. I ara, vicepresident i conseller d’Economia i d’Hisenda. Treballador, obedient i disciplinat –sembla que també amb ell mateix–, Aragonès havia treballat fins ara molt més rere les bambolines de la política que no pas a primera línia. La política, però, l’ha mamat des de petit. El seu avi va ser el darrer alcalde franquista de Pineda (o el primer de la democràcia, depèn de com es vulgui explicar, perquè va ser alcalde del 1966 al 1987) i el seu pare va ser regidor independent a la llista de CiU. “De fet, el meu avi es va morir quan jo tenia deu anys, i el recordo molt més com a avi que no pas com a alcalde”, matisa. “Tingues seny i fes el que creguis”, li va dir el seu pare quan li va explicar que es dedicaria a la política, però que ho faria a les files republicanes. Hi va començar militant a les JERC –des d’on faria batalla perquè ERC defensés el no en el referèndum de l’Estatut– i s’ha mantingut sempre en el costat guanyador, en alguns moments al costat d’Uriel Bertran, en d’altres de Joan Puigcercós i després amb Oriol Junqueras. “Sempre he estat allà on m’he sentit més útil per al partit”, resumeix ell.
Llicenciat en dret per la UOC (primer ho va intentar per la UPF però es va passar a la UOC perquè la universitat virtual li permetia compaginar els estudis i la seva dedicació a la política), en realitat hauria volgut estudiar història; però a casa li ho van treure del cap. “El meu pare em va dir: millor que facis una carrera que et doni un ofici.” I ho va fer. Però després es va treure l’espina cursant un màster en història econòmica. Alguns l’han batejat com l’alumne aplicat de Junqueras, però sentint-lo parlar –amb el seu posat seriós, meticulós i ordenat, sense expressions fora de lloc– fa la sensació que, en el seu cas, aplicat no és un adjectiu sinó una manera de ser.
I si avui és diumenge i Aragonès no té cap acte, probablement el trobaran a la cuina. “Em relaxa”, diu. Hi ha qui rebaixa la tensió anant-se’n a córrer o al gimnàs. Aragonès ho fa a la cuina. La seva especialitat? L’arròs a la cassola, intentant que s’assembli al que feia la seva àvia. “De fet, cuino de tot, i quan tenia hort feia conserves.” Un hort? Sí. Aragonès viu en un bloc de pisos al centre de Pineda –són sis veïns– i, com que ell i la seva dona –no tenen fills– viuen a la planta baixa, té un hortet al darrere. De tot; tomàquets, enciams i fins i tot calçots. “Boníssims. Els plantava l’11 de Setembre i els collia a finals de febrer o principi de març; no hi ha res com collir-los i fer-los el mateix dia.” A mesura que la feina política ha anat en augment, però, qui n’ha patit les conseqüències directes ha estat justament l’hortet. “Mantinc la cuina, però ara l’hort és una selva”, ironitza mentre se li escapa un dels pocs somriures de tota la conversa.
Ara mateix està llegint Moments estel·lars de la humanitat, de Stefan Zweig, i quan li recomano que d’aquest autor no es perdi la perla Fouché: Retrat d’un home polític, somriu. “És el proper de la llista; me l’acaba de regalar Josep Maria Jové.” Ara té, però, molt poc temps per llegir. I en algun moment prefereix distreure’s mirant alguna sèrie a Netflix, de l’estil House of Cards o The Crown. “Ara, un capítol a la setmana com a molt.” La prioritat, ja ho endevinen, és la feina. No nega que té un punt de satisfacció per haver estat nomenat vicepresident (“hi ha un punt de reconeixement, quan assumeixes responsabilitats”), però tampoc que aquesta responsabilitat pesa molt. “Són temps complicats, i molta gent del meu voltant és a la presó, està investigada o processada, i això sempre ho tens present”. I la teva dona, què diu?, li pregunto. “Pateix una mica, però no m’ho diu.”