La Rambla no oblida

Legi­ons ina­bas­ta­bles de turis­tes que es bar­re­gen amb cam­brers, opor­tu­nis­tes de dubtós com­promís legal o moral, vene­dors de qual­se­vol cosa, des­ca­mi­sats amb onada de calor o sense, des­pi­tats en gene­ral, i algun bar­ce­loní esporàdic que uti­litza la via, essen­ci­al­ment, com a ruta de pas o escam­pa­ment. El pai­satge de la Ram­bla és inal­te­ra­ble i, quan ja ha pas­sat un any d’aquell fatídic atemp­tat, la impressió és que el popu­lar pas­seig ja s’ha sobre­po­sat al dolor i res subs­tan­cial ha can­viat en la seva façana externa. En el pal­pi­tar inte­rior, però, ja és una altra cosa.

Entre no pocs dels visi­tants forans que s’hi dei­xen caure de manera irre­me­ia­ble, el de l’atac és ja un record difús. “Sí, sabem el que va pas­sar, però, la veri­tat, quan vam deci­dir venir aquí de vacan­ces no hi vam pen­sar”, comenta la Susan, una de tants angle­sos que aques­tes set­ma­nes ater­ren a la capi­tal. La sen­sació com­par­tida que expressa és de plena nor­ma­li­tat, i aquesta ni tan sols resulta alte­rada per la visi­ble presència de dues fur­go­ne­tes poli­ci­als a la capçalera de la Ram­bla, a tocar de la plaça de Cata­lu­nya, i que impe­dei­xen que cap vehi­cle pugui repe­tir un recor­re­gut maca­bre com el de You­nes Abouya­aqoub. Amb una amenaça ter­ro­rista que ja s’ha con­ver­tit en latent a gai­rebé tot Europa, aquests des­ple­ga­ments ja no sor­pre­nen. Són norma. Com també ho són les pilo­nes metàl·liques que es van col·locar, poste­ri­or­ment a l’atemp­tat, a diver­sos punts sen­si­bles del pas­seig per reforçar la sen­sació de segu­re­tat. Ningú els presta atenció. En una d’elles, però, s’hi lle­geix una pin­tada col­pi­dora: “Massa tard”.

Per a Fermín Villar, pre­si­dent de l’asso­ci­ació Amics de la Ram­bla, la reacció ciu­ta­dana poste­rior a la tragèdia va ser un fac­tor deter­mi­nant perquè la zona no hagi que­dat estig­ma­tit­zada pel que va pas­sar. “Quan la gent va tor­nar a omplir la Ram­bla tan bon punt es va tor­nar a obrir, va ser com una trans­fusió que va per­me­tre donar la volta a la situ­ació. De la desgràcia en va sor­tir el millor de la gent”, opina. Tant ell, però, com la regi­dora de Ciu­tat Vella, Gala Pin, coin­ci­dei­xen que encara no s’ha sutu­rat la ferida, sobre­tot entre els qui hi viuen o tre­ba­llen pels vol­tants i, espe­ci­al­ment, entre els qui van pre­sen­ciar els fets en viu. “Això no serà fàcil, i no sé fins a quin punt seria perillós que fos així”, mani­festa Pin. Que segons qui no oblida, es pot cons­ta­tar par­lant amb comer­ci­ants o res­tau­ra­dors de la zona. Són pocs els que volen expli­car, no ja el que van viure el 17 d’agost d’ara fa un any, sinó com els han anat les coses de lla­vors ençà. I menys encara són els que mos­tren esma per donar un tes­ti­moni que pugui ser posat per escrit. Mirar enda­vant és la seva con­signa.

Un de tants exem­ples il·lus­tra­tius de la petja emo­ci­o­nal que ha dei­xat l’atemp­tat és el d’un esta­bli­ment de franquícia esta­blert al mig de la Ram­bla. Una quin­zena dels seus tre­ba­lla­dors van dema­nar el tras­llat a una altra des­ti­nació, per l’impacte del dia de l’atemp­tat. Per a ells, obli­dar serà més cos­te­rut. Si és que ho fan. Una situ­ació que no és excep­ci­o­nal, ja que l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha donat suport a fins a 337 comerços on el seu per­so­nal ha neces­si­tat acom­pa­nya­ment psi­cològic, o bé han neces­si­tat asses­so­ra­ment per fer tràmits amb les asse­gu­ra­do­res, etcètera. Mal­grat això, Fermín Villar és con­clo­ent a l’hora de negar que el 17-A hagi reper­cu­tit en la fac­tu­ració dels esta­bli­ments del pas­seig. “Estem fent menys calaix, però no és per l’atemp­tat, sinó per altres fac­tors estruc­tu­rals més de ciu­tat”, diu.

Després d’aquest pri­mer any en què es reviu­ran emo­ci­ons i sen­sa­ci­ons, el repte per a la Ram­bla és avançar en la nor­ma­lit­zació sense ama­gar, però, el que va suc­ceir. Per això Gala Pin recorda que dins del pro­jecte de reforma inte­gral del pas­seig, en redacció, una de les actu­a­ci­ons acor­da­des serà la ins­tal·lació d’un memo­rial que recordi les vícti­mes. La seva ubi­cació o for­mat –es parla d’una placa– es pac­tarà amb par­tits i enti­tats. Sobre això, Amics de la Ram­bla demana que no s’ins­tal·li prop de llocs icònics com ara el mosaic de Miró, indret espon­tani d’home­natge en els dies poste­ri­ors. Cal no obli­dar, però també cal avançar.