Merkel, successió o revenja

Angela Merkel es retira, però quan? Des que va anun­ciar que dei­xarà la pre­sidència de la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) i que no aspi­rarà a un nou man­dat com a can­ce­llera, s’han des­fer­mat les pres­ses. De cop, s’ha evi­den­ciat que els tretze anys que fa que és en el poder pesen massa i que és il·lusori el seu propòsit d’aca­bar l’actual legis­la­tura, el 2021, al cap­da­vant de la seva aliança de govern.

A la gran coa­lició encara se l’ano­mena “Groko” –per Große Koa­li­tion–, però de grossa no en té res. Només cal veure els resul­tats de les últi­mes regi­o­nals –a Bavi­era i a Hesse–, en què els con­ser­va­dors de Merkel van caure més de deu punts, igual que els seus socis del Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD) o els son­de­jos que donen a la CDU i a la seva ager­ma­nada Unió Soci­al­cris­ti­ana de Bavi­era (CSU) només un 25 % dels vots. La segona força ja no és l’SPD, que que­da­ria en un 14%, sinó el Verds, que es dis­pa­ren a un 21%, seguits de la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), amb un 15% dels vots.

A la no tan gran coa­lició de Merkel no li interes­sen les elec­ci­ons anti­ci­pa­des, però les pres­ses o les ganes de revenja dins el bloc con­ser­va­dor són pale­ses. En el tor­ce­braç per la suc­cessió de Merkel al front de la CDU hi ha dos repre­sen­tats de la via rup­tu­rista –l’excap del grup con­ser­va­dor Fri­e­drich Merz i el minis­tre de Sani­tat, Jens Spahn, tots dos aban­de­rats de la dreta més pura– i només una aspi­rant iden­ti­fi­cada amb la línia de líder, la seva secretària gene­ral, Anne­gret Kramp-Kar­ren­ba­uer.

Merz era un ene­mic intern de Merkel a qui ella va arra­co­nar el 2002, dos anys després d’arri­bar a la pre­sidència del par­tit. Va que­dar sense càrrecs a la CDU i ha fet car­rera en el món finan­cer. Ara, vol llui­tar per la pre­sidència, impul­sat per Wolf­gang Schäuble, que, el 2000, era cap del par­tit, però que va haver de dei­xar lliure el pas a Merkel, enfon­sat en l’escàndol de finançament irre­gu­lar en l’ano­me­nada “era Hel­mut Kohl”, el patri­arca de la CDU. Schäuble, exmi­nis­tre de Finan­ces i ara pre­si­dent del Par­la­ment, és qui ha con­vençut Merz que ha arri­bat la seva hora, segons Der Spi­e­gel. Dues figu­res de pes, que repre­sen­ten el gir a la dreta que Merkel s’ha negat a fer des de la can­ce­lle­ria en tota la crisi migratòria. Dos ene­mics interns, amb ganes de recon­duir la situ­ació i, sem­bla, de recu­pe­rar l’elec­to­rat per­dut cap a l’AfD.

A Spahn, tan ambiciós com Merz, però sense el seu pes en l’òrbita con­ser­va­dora, se’l dona per der­ro­tat i a Kramp-Kar­ren­ba­uer li cos­tarà plan­tar cara als seus rivals mas­cu­lins, amb una Merkel en reti­rada.

Si Merz acon­se­gueix la pre­sidència de la CDU, la gran coa­lició tindrà els dies comp­tats. Tant l’SPD com la CDU es van tan­car aquest cap de set­mana per dis­se­nyar els seus fulls de ruta o pas­ses a fer els pro­pers mesos o set­ma­nes. Els soci­al­demòcra­tes estan amb l’aigua al coll i no poden cedir ni un centímetre més cap a la dreta. La CDU vol una “suc­cessió orde­nada”, en parau­les de Merkel, però se li ha dis­pa­rat el reven­gisme intern.

Els efec­tes col·late­rals d’un relleu dretà i hipotètic final de la gran coa­lició de Merkel serien una nova embran­zida per als Verds, com a par­tit que gua­nya elec­to­rat pro­ce­dent tant dels mode­rats de la CDU/CSU com, sobre­tot, de l’SPD. I, en sen­tit invers, un estan­ca­ment de la ultra­dreta, que amb Merz –o fins i tot Spahn– al front del bloc con­ser­va­dor per­dria argu­ments. Així ho ha reco­ne­gut el mateix líder de la ultra­dre­tana AfD, Ale­xan­der Gau­land, exmi­li­tant de la CDU, ara apòstol de la con­signa més repe­tida a les mar­xes dels radi­cals: Merkel muss weg (“Merkel ha de mar­xar”).