Amb els ultres, no s’hi juga

“A la dreta del nos­tre par­tit, no hi pot haver par­tits democràtics i legals.” És una frase atribuïda a Franz Josef Strauss (1915-1988), el patri­arca de la Unió Soci­al­cris­ti­ana de Bavi­era (CSU), amb relació a una estratègia que durant dècades va fun­ci­o­nar en aquest pròsper i tra­di­ci­o­na­lista land ale­many. Els con­ser­va­dors bava­re­sos es van situar política­ment tan a la dreta que qual­se­vol for­mació que intentés anar més enllà que­dava reduïda a la con­dició de par­tit irre­lle­vant o con­dem­nat a la pro­hi­bició. Una estratègia que sovint no ha estat fàcil de fer com­bre­gar amb les posi­ci­ons més cen­tris­tes del seu par­tit germà, la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU). Les rela­ci­ons entre Strauss i un altre gran patri­arca, el de la CDU, Hel­mut Kohl (1939-2017), van ser tan com­ple­xes com les que man­te­nen ara Angela Merkel i Horst See­ho­fer. El com­por­ta­ment de l’actual líder bavarès envers la can­ce­llera sovint sem­bla més propi d’un rival de l’opo­sició que d’un aliat. La CSU, amb See­ho­fer, ha arri­bat a defen­sar posi­ci­ons, sobre­tot en matèria migratòria i enmig de l’arri­bada de refu­gi­ats a Ale­ma­nya, peri­llo­sa­ment sem­blants a les de la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per a Ale­ma­nya (AfD). Però sense caure en la temp­tació de dei­xar-se recol·locar en aquesta for­mació a canvi de man­te­nir el poder.

Quan la CSU va per­dre la seva tra­di­ci­o­nal majo­ria abso­luta, en les elec­ci­ons del mes d’octu­bre pas­sat, ningú va dub­tar que es man­tin­dria la pro­mesa de des­car­tar un pacte amb l’AfD. No només perquè hi havia altres opci­ons –els també dre­tans Elec­tors Lliu­res, que van esde­ve­nir poc després els socis que bus­ca­ven, i fins i tot Els Verds, amb els quals es van man­te­nir alguns con­tac­tes–. Ara per ara, i fins que no es demos­tri el con­trari, a Ale­ma­nya el pacte de govern, i fins i tot la col·labo­ració externa, amb qual­se­vol par­tit amb con­no­ta­ci­ons neo­na­zis és un tabú.

Els dre­ta­nit­zats con­ser­va­dors bava­re­sos pot­ser fan la vida impos­si­ble al si de la gran coa­lició de Merkel, però tenen en el seu ADN la frase del patri­arca Strauss, que els impos­si­bi­lita anar més enllà. I, a la resta del país, la CDU defensa també la norma no escrita de man­te­nir política­ment arra­co­nada l’AfD. Així ha estat amb Merkel com a cap del par­tit i així es man­tindrà pre­vi­si­ble­ment amb la seva suc­ces­sora a la pre­sidència, Anne­gret Kramp-Kar­ren­ba­uer (o AKK). L’AfD pres­si­ona, espe­ci­al­ment a l’est del país, on l’any vinent se cele­bren unes quan­tes elec­ci­ons regi­o­nals, amb pronòstics favo­ra­bles per als ultres, que podrien superar el seu rècord a escala regi­o­nal, del 24,8%, a l’estat de Saxònia-Anhalt.

La tàctica de l’arra­co­na­ment polític no ha fre­nat l’empenta dels ultres, si més no a escala regi­o­nal. Però pot ser que, enmig de la pugna suc­cessòria de Merkel i de les pica­ba­ra­lles inter­nes a la gran coa­lició, hagi min­vat el seu pro­ta­go­nisme mediàtic. Durant mesos, l’atenció política s’ha cen­trat en si es tren­cava o no l’eix CDU-CSU –i si s’enfon­sava el govern que tant va cos­tar de nego­ciar a Merkel–. Després, en qui suc­cei­ria la líder del par­tit, AKK o el dretà Fri­e­drich Merz. El cas és que, de l’AfD, només se’n par­lava pels escàndols pun­tu­als d’algun dels seus mem­bres. El nou vot emer­gent, ara mateix, és el d’Els Verds, que ocu­pen la segona posició en intenció de vot, després de la CDU/CSU, amb un 30% i un 20%, res­pec­ti­va­ment. Els seguei­xen els soci­al­demòcra­tes, els socis de Merkel al govern de Berlín, amb un 15%, men­tre que l’AfD va en quart lloc, amb un 13%. Almenys a escala naci­o­nal, els ultres ale­manys no crei­xen, un any després d’haver entrat al Par­la­ment fede­ral (Bun­des­tag), per pri­mer cop des dels anys cin­quanta, i d’haver-se con­ver­tit en líders de l’opo­sició par­la­mentària, com a dany col·late­ral de la gran coa­lició entre els con­ser­va­dors i els soci­al­demòcra­tes.